Dos mesos sense tu, Tanit, amor meu

Dos mesos d'ençà que te'n vas anar. Dos mesos feixucs, sense ganes de gaire res. Dos mesos en que m'ha costat, m'està costant, molt sortir al carrer, de fet surto a fer el que he de fer i me'n torno a casa, només si s'adiu vaig a fer una cervesa amb algú, o al bar del Josan, que també et recorda molt i et troba a faltar.

Dos mesos a casa, davant l'ordinador, recopilant totes les teves fotografies per a passar-les a la Sara, que ho està passant també fatal. Dibuixant i redibuixant la teva carona, no saps la ràbia que em fa no saber dibuixar bé, per a dissenyar samarretes i un tatoo que em faré per a dur-te sempre amb mi, sempre, no només quan porto una de les teves samarretes, tot i que amb samarreta o sense, tatuat o no, mai deixes d'estar present, molt present.

Com ben present estàs i estaràs en aquestes cinc o sis nenes, o nens, a qui els teus ronyonets, les vàlvules del teu cor i les còrnies d'aquells ulls teus tant expressius, tant dolços, els hi han refet les vides al ser-li transplantats i que fan que segueixis sent una carícia, ara per a les seves famílies.

Pel poble, per Sant Andreu, pel teu Sant Andreu, pel nostre Sant Andreu, les coses van anant, sense massa canvis. Cada dimarts vaig, anem, tu a la samarreta i al cor, a l'Assemblea de les persones indignades. Dimarts vinent hi tornarà a haver cassolada, te'n recordes? era divertit, oi, anar picant amb una cullera aquell pal metàlic del metro? A La Trini es queden a dormir a l'ambulatori per aconseguir que tornin a obrir-lo per les nits. Un dels dies que era allà, recolzant-los i fent fotos, va passar una cosa que em va esgarrifar: amb corredisses va arribar-hi tot de gent amb una nena petitona, molt petitona, un nadó, en braços de la seva mare que anava fent-li la respiració boca a boca perquè la menuda s'havia ennuegat i no respirava; van arribar cap allà a vuit o deu minuts per a les vuit del vespre, que és quan aquests mal polítics i, també, males persones, han decidit tancar el sevei d'urgències i no tornar a obrir fins a les vuit del matí; li va anar d'un pèl a la criatura, si arriba a passar-li deu minuts més tard hagués hagut d'esperar a que arribés una ambulància per a portar-la a un dels llocs que no s'han atrevit a tancar i, segur, hagués fet tard. Vaig sentir molta ràbia. Si a tu no t'haguessin atès de seguida, bo i que no et va servir de res perquè ja no hi eres, i t'haguessin portat amb l'helicòpter cap a l'hospital, en el dubte, m'hagués desesperat i potser hagués fet alguna bestiesa.

El país, el teu país, el nostre país, Catalunya, va de corcoll. Aquests que ara manen van fent animalades com aquesta de tancar urgències i hospitals, amb la justificació que cal sortir de la 'crisi'. La 'crisi' que no hem pas provocat naltros, la gent, sinó una colla de criminals que han estat aprofitant-se de la manca de capacitat i d'honestedat d'ells, dels que 'manen', per a robar tant com han pogut i, ara, aquests xixarel·los que 'manen' ens ho fan pagar a tots, vaja, a tots no, ells segueixen fent la viu viu i als criminals estafadors que s'han fet d'or ni els denuncien, ni tant sols els critiquen. I, a sobre, demanen que els tornem a votar, que ara sí que ho arreglaran tot. Desgraciats!

La gent del país, però, sembla que es va despertant i va prenent consciència que si no es planta cara, si no s'exigeix que els grans lladres vagin a la garjola, que els que 'manen' deixin de fer barrabassades, que els que porten tres-cents anys esquilmant-nos se'n vagin a pastar fang... la cosa anirà a pitjor pel poble, pels treballadors que fins ara s'han cregut que ja eren 'classe mitja', pels que mirem de sortir-nos-en honestament dia a dia.

Per una banda el Moviment dels Indignats continua trobant-se, decidint en assemblees què vol i què no accepta, manifestant-se massivament, plantant cara.

Per una altra la gent del país va expresant el seu desig d'independència de l'estat espanyol, de certesa de que sense el pes feixug de les seves decisions agressives, deshonestes, enganyoses i incompetents, els d'aquí, ben controlats, ho farien molt millor, ho fariem moltíssim millor.

Ens en sortirem, Tanit, i tu ho podràs gaudir des del cor dels que t'hem estimat i ens has estimat, que t'estimem i t'estimarem per sempre més.

T'has trobat amb el Siscu, ton avi? No sé, no sé... això de l''altre vida'...

Dos mesos ja. I encara vaig baixant el volum de la tele per tal de que no et desperti... i pensant '-A la Tanit li agraden' quan veig unes magdalenes que fan bona pinta...



.

Tanit ...adéu amor meu

Adéu perquè has decidit marxar, bo i que sempre, sempre més, seguiràs estant amb nosaltres, els que t'estimem i, fins i tot, els que sense arribar a estimar-te et van conèixer i van notar el que n'arribaves a ser de carinyosa, afectuosa i dolça i l'alegria constant que emanaves, que sorgia de tu de manera natural, continuada i espontània.

Vas ser un regal, un premi, no sé per quin motiu et vam merèixer ni per què ens vas afavorir, però vàrem poder-te gaudir com si ens ho haguèssim merescut.

De les carícies i esgarrapades que constantment ens va fent a tots la vida, tu vas ser una carícia constant i seguida al llarg dels sis anys dos dies i un matí que vas tenir la dolçor d'acompanyar-nos, per tot just una esgarrapada ...que déu n'hi do l'esgarrapada, eh? però només una al cap de tot aquest temps que a tots ens ha resultat curt.

Tu has sigut la nostre Mary Poppins. Vas arribar quan ningú t'esperava, així, amb dolçor, com tot el què tu feies. Dissabte passat vas tocar el dos, pim pam, sense patir i sense fer que naltros patíssim dies o mesos d'angúnia si ho hagessis fet després d'una malaltia que altres pobrets han hagut de patir abans de marxar. Tu ho vas fer a la teva manera, com ja t'havies acostumat a fer les coses.

La Mary Poppins va aparèixer i va trucar una porta on no l'esperaven, va repartir harmonia, alegria i felicitat i, a l'hora de marxar, va obrir el séu paraigües i va volar. Tu vas arribar sense que ni te mare ni jo haguèssim posat voluntat per a que ho fessis. Te mare, la Sara, va decidir rebre't i a mi, ton pare, em va semblar fantàstic. Vas fer el que tocava a una Mary Poppins com cal, repartir dolçor, alegria, estimació, quan tu hi eres davant també harmonia, dificil entre els progenitors que has tingut, i, a l'hora de marxar, vas escollir una onada del Mediterrani i te'n vas anar amb ella.

Els que van intentar reanimar-te amb massatges cardíacs a peu de platja i durant el vol en helicòpter cap a l'Hospital de Sant Pau, van fer el que van creure que havien de fer, gràcies. Ells no podien saber que tu ja no hi eres, que te'n havies anat amb l'onada, que l'arritmia cardíaca que ja duies des d'abans de nèixer, el 'QT llarg', va vehicular la teva marxa i que por molt que fessin tu ja no hi eres. Cinc vegades tinc entès que et van 'reanimar' i cinc vegades vas avisar-los que no calia que insistissin amb cinc aturades cardíaques, això a la Mar Menuda, a l'helicòpter un parell més i, ja a l'hospital dues o tres més. Havien de fer-ho em deien, seguien el protocol marcat, malgrat que no vaig parar de dir-li's que et deixessin tranquila, que ja no estaves allà. Tot i que nosaltres sabíem que no ho paties, ni tant sols ho notaves, perquè ja havies marxat, vaig acabar emprenyant-me amb l'actuació persistent d''aplicació del protocol' dels pebrots.

Estaves preciosa, però, com sempre, com quan te'm quedaves adormideta al sofà després de dinar i per a despertar-te et feia aquelles caricietes al nassarró, al voltant dels llavis, a les celles... que tant t'agradaven i, per a despertar-te sense que t'emprenyessis, perquè no t'agradava gens que se't despertés, t'anava dient el nom amb veu molt baixeta '-Taniiiit...' i anava cridant baixet '-Pessigolleeees... veniu a ajudaaaar-me' ...'-Taniiiit...desperta't amor meu'.

Quan se'n van convencer et van declarar neuronalment morta i van començar a mirar amb què podries ajudar a algú altre amb els teus estimadíssims organs.

Més de cinc-cents recordatoris teus vam donar en la tarda i el matí que et vam vetllar. Vas fer-nos plorar a molts. La teva àvia no parava, ja saps com n'estava de tu. El teu amic Ivan Diable et va escriure una carta deliciosa que em va fer plorar a senglots, com no ho feia des de que era un nen petit. Mira què et diu des de l'Argentina (l'Argentina és un país que està molt molt lluny, a Amèrica i per això no va poder venir a dir-te adéu i ho va fer per carta ...com que sabia que tu ja saps llegir...):

'Avui he tornat a mirar la Lluna, com quasi cada dia. De cop he sentit un calfred, suposo que d'anyorança, de record, de ràbia….
De no poder dir-te adéu, de no poder estar al costat dels que tant ens estimem, d'una abraçada còmplice, d'una carícia, d'un petó.
De cop les estrelles han brillat amb més força que mai, com el pampallòmetre de les Pampallugues quan et veia ballar, com el foc de l'Harmonia en veure't cantar, com et brillaven els ulls en veure els diables entre la por i l'emoció, com cada cop que pels carrers del nostre poble ens has regalat un somriure.
I ets tu Tanit, deessa de la Lluna, la que has fet somriure al gran astre i fer que amb la distància hagi sentit la teva escalfor.
Una brisa d'aire m'ha portat la teva olor i t'he abraçat …amb força, amb molta força, per a no deixar-te marxar. Perquè sé del cert que sempre estaràs per a estimar-te.
Un petó bonica.'

Ara no puc anar pel nostre poble sense haver-me d'aturar cada dos per tres per rebre el condol de qui se'n ha enterat de fa poc i no van poder assistir a la vetlla. Molta gent, Tanit, molta, que em diuen que els sap molt greu que hagis marxat i no haver-se pogut despedir de tu.

Que t'has trobat i has pogut conèixer al teu avi Siscu com tu volies? No sé pas si això va així, ja saps tu que això dels déus i els cels em semblen collonades, però si anés així, si us heu conegut, segur que us estimareu molt ...mira de no fer-lo enfadar, que té una mica de mal geni, com jo.

Adéu amor meu.



Recordatori
Carta de l'Ivan
Pàgina Web de la Tanit
Imatges de la Tanit dels séus últims tres mesos
Sant Andreu Indignat 'La Tanit ens ha deixat'


.

Terrasses a les eixides

Fer una una cerveseta o un cafetonet assegut a una terrassa, tot fumant, és un dels pocs plaers que encara semblen permesos en la situació econòmica en que ens tenen condemnats els xoriços i els polítics incompetents.

Depèn d'on no és tant plaent, però. N'hi ha que es pensen que La Rambla és seva i només seva i que per a que ells en fossin els amos i senyors va ser pel que la vàrem arrencar del centralisme barceloní, que primer la va arrabassar i després es negava a tornar-la. Tenim Rambla i tenim terrasses al passeig i teneim caradures que se'n aprofiten, si bé és veritat que sembla que aquest estiu estan sent més moderats, si més no al troç de Fabra i Puig, que ara els que estan extralimitats són els de l'Onze de Setembre, que entre els d'un cantó i els de l'altre amb prou feines deixen un passadís minúscul entre cadires i cadires.

Hi ha una cosa que no comprenc sobre les terrasses andreuenques. Per què l''autoritat' permet que n'hi hagi a les voreres, a les placetes, a La Rambla i no deixa que n'hi hagin a les eixides dels bars que en tenen? Per què no? Que potser foten menys nosa al veïnat proper els que s'estan al carrer bevent, menjant i fumant que els que podrien fer-ho a l'eixida del local? Val a dir que d'alguns locals, perquè n'hi ha d'altres d'autoritzats. Ja hi som amb les discriminacions sense sentit i sense explicació.

Jo comprenc que si prop de casa tens gent de jarana, bevent i menjant, i fumant, pots tenir algunes molèsties. El que no em cap al cap és que m'hagin de molestar més els que puguin beure, menjar i fumar per la banda del darrere que els que ho facin des de la vorera del davant. Sobretot si penso que al carrer els dels establiments de restauració tenen les competències ben limitades, és el carrer i el carrer és de tots, teòricament, oi? Per contra, la seva pròpia eixida no deixa de ser casa seva i poden arbitrar normes, com per exemple moderar el to de veu o marcar un horari pactat i acordat amb els veïns propers més delicats.

Però l''autoritat' no dóna el vist i plau.

Com a andreuencs això ens hauria de preocupar em sembla. No hi ha en tota la connurbació urbana metropolitana cap "barri" ni tampoc cap poble amb la quantitat d'exides que encara tenim al nostre. Això marca una diferència al nostre favor. D'entrada la nostra qualitat de vida és millor que la majoria d'altres llocs: podem veure el cel sense haver de trencar-nos el coll mirant amunt al mantenir tantes cases de planta, pis i eixida com tenim.

Per què no podem doncs gaudir d'aquest petit avantatge tot anant a prendre la cerveseta a l'eixida dels bars i restaurants que en tenen? No estan les coses com per a tirar cohets i els propietaris de llocs de menjar i beure que podessin oferir aquesta ampliació dels seus serveis en podrien treure algun euro més segurament.

Perquè entre estar-se a tocar de la calçada, respirant el fum dels tubs d'escapament a metre i mig, a part del del tabac, i estar a un recinte tancat però a cel obert, amb cotxes, fums i sorolls a l'altre banda de la tàpia, hi ha una diferència notable.

Per què aquesta 'autoritat' que patim no el dóna, el vist i plau?

M'agradaria molt poder fer la cerveseta a l'aire lliure, tot fumant, sense sorolls a cau d'orella ni altre fum que el de la meva cigarreta. M'agradaria molt.

Potser la gent andreuenca podriem preguntar-li a l''autoritat' per què ens castiga.

Volem terrasses a les eixides andreuenques!!!!



.

Indignació fraternal

Fa dies, força, molts... anys, dècades potser, que la gent estem indignada. Alguna més que altre. Des d'algun punt de vista d'ençà fa segles. Algun col·lectiu permanentment.

Que la indignació sortís al carrer, que ocupés places i hi acampés, que es manifestés, ha sigut un glop, un traguet llarg, d'alegria per a moltes persones que començavem a pensar que tanta merda ja durava massa i que el 'pan e circenses' (el meu llatí sempre ha sigut de pena) que massa s'empassaven sense moure's del sofà o la butaca a través dels televisors i una mena de pamflets pudents que anomenaven 'premsa rosa', havia aconseguit atrofiar consciències i capacitats d'identificar sabors, fent que el gust, quant més putrefacte millor, dels excrements 'informatius' resultés satisfactori i plaent durant massa temps i en massa creixent intensitat.

La fraternitat sembla que ha anat ocupant espai al mateix ritme que s'ha anat deixant que la butaca reposés i l'artefacte que s'havia anomenat 'caixa tonta' restés apagat més minuts. Ha ajudat prou, però, a fer adonar-se a més d'una i més d'un que, entre el que escupia, la 'tele', i el que escoltava i sentia de coneguts, amics i trobats a les places, hi havia diferències tant evidents, realitats aparents tant oposades, que malgrat els intents de criminalització dels 'indignats', força gent ha seguit observant amb simpatia el moviment popular i, fins i tot, s'ha acostat a reunions, xerrades i assemblees i alguns agoserats han demanat la paraula i han agafat els micròfons per a dir i proposar la seva.

S'acosta l'estiu, però, vaja, que ja hi som. I l'estiu sempre és bon moment per a desfer, aigualir o disoldre moviments i mogudes. I aquella colla de 'senyories' que es dediquen a l'afer polític, i que de l'afer polític viuen i força d'ells molt, massa, bé, ho saben i ho saben prou bé. Els més llestos, que no són precisament minoria com ho són els honestos, sempre ho han sabut aprofitar. De vegades han aconseguit foragitar i tot la mandra crònica de molts dels séus i muntar teatralitats que els evités l'enfonsament i els revifés, tot aprofitant que el bon temps, la caloreta i l'esperit mediterrani de nosaltres, les masses, ens fa abaixar la guardia.

També compten amb els talps, els infiltrats, els submarins. Gent que vol arribar a ocupar espais en l'afer polític, fotent cops de colze als que tenen al damunt i pixant-se a les closques dels que, consideren, tenen a sota ...tots nosaltres. Gent endarrederidora, encalladora, que troben pegues i exalten virtuts, segons els hi interessa, dels companys fraterns. N'hi ha que s'ho creuen i tot. Gent molesta, entretenidora i generalment mediocre, que mostren i exigeixen més importància a les formes (torns de paraula, consentiments, sostenibilitats...) que als continguts de fons i a l'acció immediata o, si més no, àgil. Només quan els hi és d'interès per a ells o els séus objectius de grup dissimulat, això sí. Cansen i acaben fotent-ho tot malbé si se'ls deixa.

Estic convençut que les diferències entre els éssers humans són tot just de costums i formes, en el fons totes les persones som ben iguals, des de sempre sempre. També estic convençut de que el que una altre pot fer, jo també. I que els temors, els entrebancs i els torracollons que s'hagi pogut trobar aquell que ha aconseguit un objectiu similar al que jo persegueixo, no han sigut massa diferents que els que em trobi o m'hagi pogut trobar jo. Així que, si la gent islandesa ho ha aconseguit no veig pas que la gent catalana no ho acabem aconseguint, si no ens deixem entabanar, clar.

Indignació fraternal i ...canya!!!!



.

80 i 114 anys després

D'aquí a uns dies, el 14 d'abril, farà 80 anys que Francesc Macià va proclamar la Primera República Catalana.

També d'aquí a uns dies, el 20 d'abril, farà anys, 114, que el nostre Municipi va ser annexionat a contracor pel de Barcelona.

Ahir, 10 d'abril, es va completar la participació democràtica i de base, amb més de 880.000 persones catalanes a 553 municipis, votant en la Consulta per la Independència de Catalunya. Més d'un 90 % a favor de que sí, que Catalunya sigui un estat independent dins la Unió Europea.

Pel que fa al país tot plegat va començar quan un petit municipi del Maresme va embolicar-se la manta al cap i va decidir convocar la primera Consulta. Semblava que no hauria de tenir més que una minsa importància simbòlica i ja veiem on ha acabat, de moment.

Al nostre poble fa cosa de 14 o 15 anys erem quatre gats mal comptats els que despreciavem la denominació de "barri" per a referir-nos-hi i el seu nom complert, Sant Andreu de Palomar, era ben poc utilitzat i, quan es feia, era forçadament, amb una certa sensació de ridícul.

Alguna cosa s'ha mogut. Ja hi ha força gent que bandeja "barri", bo i que encara costa dir-ne poble, i el nom sencer es fa sevir habitualment, tot i que molts cops incorrectament a l'utilitzar el del pel de, que és el correcte. Poc a poc, que no ens vindrà ara d'algun any més després dels 114 d'empassar-nos la visió del centralisme.

Amb La Rambla (sí, ja sé que és diferent, o, si més no, que alguns així ho volen veure) va passar el mateix: "- Ja seria bonic, ja, però és impossible" deien la majoria quan des de la Comissió Pro-Rambla els hi vam començar a plantejar. Al cap de tres anys i mig el "- Volem la Rambla!" va ser tan majoritàriament assumit que, al llavors molt prepotent consistori olímpic, no els va quedar altre remei que tornar-nos-la.

A veure quan la pressió que estem fent la gent porta als polítics a declarar la independència del país. Quan això passi, que tinc clar que passarà, tot serà més net, més clarament democràtic i deixarà obert el camí per a que, poc a poc però sense adormir-nos, poguem exigir que el nostre poble recuperi la seva pròpia independència o, a males, adquireixi veu i poder de decisió en les qüestions que ens afectin dins la metròpoli.

De moment Catalunya està a prop de recuperar el que va perdre fa 300 anys. Sant Andreu de Palomar, el nostre poble, cada vegada té més possibilitats de tornar a gaudir del que ens van arrabassar en fa 114.



.

No votis

He! He! Que 'pillos'!

Et quedes de pasta de moniato quan veus que un amic des de Sant Andreu Decideix t'envia un correu-e dien-te això: 'No voteu'.

Què vol dir que no voti? Ai coi! Que s'han begut l'enteniment?

És clar, hi entres de seguida, a veure que coi passa.

I el que et trobes és un vídeo força ben fet on et surten una colla de coneguts i reconeguts independentistes, ni més ni menys que en Quim Masferrer, en Màrius Serra, el Pep Anton Muñoz, l'Anna Sahun, en Joan Carreras, el Roger Coma, la Bibiana Ballbé, el Joel Joan, l'Òscar Dalmau, el Toni Albà, l'Agnès Busquets, la Beth Rodergas, la Sílvia Bel, la Mercè Pons i la Lloll Bertran i van dien-te que '- Això a qui li importa?', que '- Els problemes reals de la gent són uns altres', que '- La consulta aquesta és una provocació i és trencar les regles del joc', que '- Amb les regles del joc no s'hi juga', que '- Votar és fer trampa', que '- Això és ilegal', que '- La consulta trenca la cohessió social', que ' - La societat catalana no està prou madura encara', que '- Estem jugant amb foc i és perillós', que '- Això pot fotre un pet com una gla', que '- No és vinculant', que '- No té cap validesa real', que '- No uneix, divideix la societat', que '- El 10 d'abril no votis, ves a la platja, aprofita el temps', que '- Hi ha coses que no es pregunten, que poden ofendre', que '- És antidemocràtic'... n'hi ha una que fins i tot fot una botifarra que li devia deixar el braç ben adolorit.

Acolloneixen, vaja.

Després segueixen argumentant i ...bé més val que qui no l'hagi vist encara li doni una ullada : 'No votis'.

Clar, després de que el tocacampanes de l'Hereu prohibeixi, ell tot sol, sol com la una, bé, amb els de la seva colla, cedir de cap de les maneres locals 'seus' --ja sabem que els locals municipals són seus, em penso que en té factura i tot-- per a la consulta del 10A i que tampoc permet --ves, a qui se li acudeix!-- penjar, pagant, eh?, pendons als 'seus' fanals anunciant la consulta i estimulant al personal a anar a votar; trobar-te amb aquesta munió de gent que tenies per 'bona gent' dient que 'no votis'... acollona, tu. Mireu-vos el vídeo, mireu-vos-el.

I despista, perquè tot just acabaven de demanar que penjéssim els pendons, pancartes i banderoles dels balcons, tot proclamant que 'els balcons no volen prohibicions'.

De la finestra de casa ja hi penja un pendó animant a anar a votar.

No us he d'enganyar, m'ho vaig haver de rumiar. Em fotia angúnia penjar una convocatòria barcelonina. Ja entenc que no hi ha calés per anar fent pendons per cada 'districte' o poble de l'urbs, però...

Amb l'ajuda de l'Albert ho vaig solucionar. El pendó que voleia de la meva finestra és el que hi ha representat a l'nici d'aquest articlet. I, si a algú li abelleix, l'Albert en té més.

Sant Andreu Decideix

10 d'abril 2011
(deu dies abans de que faci 114 anys que ens van ben fotre annexionant-nos)

10A

VOTA



Pendó 10A andreuenc
Vídeo 'No votis'
Barcelona Decideix porta l'ajuntament als tribunals
L'Ajuntament no cedirà cap espai a Barcelona Decideix
La llei no impedeix a l'ajuntament de cedir locals a Barcelona Decideix



.

Escrit fa temps : 'BENPENSANTS 'BARCELONENCS''

Nou escrit publicat fa temps a la secció 'Opinions', que crec que segueix tenint actualitat. 'BENPENSANTS 'BARCELONENCS''', és de novembre del 2001:

BENPENSANTS 'BARCELONENCS'

Tots sabem que, a Sant Andreu, hi ha gent molt, molt, bona. De gran qualitat i altíssimes qualitats. Gent que sap de tot. Gent que aviat ho tindria arreglat tot. Gent que les falles i els errors dels demés, els detecten i disseccionen amb precisió quàntica. Gent Benpensant, selecte, autoseleccionada.

Gent que, com alguns taxistes, perruquers o barmans, tenen coneixaments de tot, tant globalment com en els detalls.

A diferència, però, d'aquests professionals, que no poden evitar rebre constantment opinions de la seva clientela i adquireixen la deformació professional d'opinar pontificiament, aquesta Gent Benpensant treu la seva informació de la mateixa manera que aquells veïns/es d'escala o de poble aconsegueixen i transmeten sentències crítiques, sempre crítiques, de la seva comunitat: parant l'orella, observant moviments i horaris, presuposant malícies i deixant-ho anar en cercles tancats, a 'sotavoche', per tal de que els hi facin de caixa de ressonància, però, però, que mai, mai, ningú pugui dir que qui ha deixat a l'ambient la maldiència han sigut 'ells'.

Aquesta Gent Benpensant, que no vol ser 'de poble', també escampen els seus judicis, les sentències i les 'execucions' entre 'ells', sense fer soroll, en els 'seus' llocs de trobada (alguns bars, algunes Entitats, alguns comerços...). I, renoi! que n'arriben a trobar de porqueria oculta! Sort en tenim d'ells, perquè si no...

Llàstima que, si més no des dels anys del "Movimiento", ha sigut alguna d'aquesta Gent Benpensant qui ha remenat les cireres a Sant Andreu de Palomar -probablement des de l'annexió, que ja els hi va anar bé- i així l'hi ha anat al nostre poble: cada vegada més fraccionat, més despersonalitzat, més agredit... més "barri".

Aquesta Gent Benpensant, són barcelonins, però no només: són també andreuencs, "- del 'barri'". Una cosa així com 'barcelonencs' o 'andreuenins': ni barcelonins ni andreuencs. I, com aquells d'altres èpoques -que parlaven "castellano" perquè "era más fino"- no en volen saber res de ser del Poble "- Vès, quina bajenada, quin endarreriment! On aniriem a parar!?"

I potser aquesta és la gran pregunta: On està i on pot anar a parar Sant Andreu de Palomar amb l'ajuda d'aquesta Gent Benpensant Barcelonenca?

El cert és, però, que vagi a parar ón vagi a parar aquest Poble nostre, 'ells' no hi perdran. 'Ells' tenen com a eix vertebrador els seus interesos personals -"només faltaria!"- que queden molt a prop dels de 'polítics', especuladors immobiliaris, grans corporacions comercials i d'oci, grans infraestructors urbanistes...

Potser hi ha una altra pregunta, potser tan gran: Ho permetrem? Ens deixarem els andreuencs de a peu, els 'massificats', els 'no selectes', els que també valorem i prioritzem les arrels a més a més de la subsistència, els que creiem que no es poden malmetre més de mil anys d'història comuna per un mal anomenat 'progrés', els que valorem els beneficis comuns juntament amb els particulars, els que ens dol que els nostres vells no tinguin prou bancs per seure... ens deixarem ensarronar per las maldiències, expresades en bones i cultes paraules, per aquesta colla de Benpensants Barcelonencs Malpensats?

Sant Andreu de Palomar, novembre 2001

Opinions: 'Benpensants 'barcelonencs''



.