Sant Andreu de Palomar

Sant Andreu de Palomar
Un poble amb 5.000 anys d'Història annexionat a contracor ...cap a la independència

dimecres, 23 de febrer de 2011

23-F. Colla de malparits

Vivia a Corbera de Llobregat, a un lloc entre Corbera Alta i Corbera Baixa que en deien Corbera Park (una agressió al medi ambient, de tres edifcis de vuit pisos d'alçada seguint una curva).

Com que no me'n sé estar, vaig estar actiu aquells anys, sindicalment, cofundant l'Associació de Veïns de Corbera Baixa, promovent una Assemblea de Joves...

Aquell dia, el 23 de febrer de l'any 1981, per la tarda, vaig acompanyar a un col·lega de professió, feiem de viatjants, a La Salle Bonanova on ell jugava un partit de futbol-7, o futbol-5, no sé pas. La qüestió és que allà, un reducte dretà dretà, estava mirant com anava el partit i vaig poder escoltar un parell de xavals joves que em va semblar que deien que hi havia hagut un cop d'estat. Vaig parar l'orella, però no vaig poder sentir gaire més perquè usaven un to de veu baixet. El primer que se'm va acudir va ser que no podia estar a un lloc millor si allò era veritat. Allà, tret del meu company, no em coneixia ningú i era un lloc afí, si més no prou, als colpistes.

Quan en Joan va sortir bo i dutxat li vaig comentar. Ens vam preocupar i vam anar al seu cotxe, amb el que havien vingut junts, i vàrem posar la ràdio. Directament ens vam acollonir. Era veritat.

Un grapat de guardiescivils havien entrat al "Congreso de los Diputados" i tenien segrestats els polítics, a tots, de dretes i d'esquerres, nacionalistes bascos, nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols. En Jordi Pujol va dir per la ràdio que estiguéssim tranquils, que el rei dels espanyols estava solucionant-ho. Encara ens vam acollonir més.

En aquell temps estava separat de la mare de la meva filla gran, que era l'única que llavors tenia. I, com que d'elles no m'havia de preocupar perquè s'estaven a casa dels avis, vaig demanar-li al Joan que em portés on estava el meu cotxe i vaig passar d'anar a Corbera, vaig 'refugiar-me' a un altre lloc, en principi, segur.

Vam posar la tele i vam anar mirant el que ens explicava. Anaven repetint alló de "-Todo el mundo al suelo!" i el "-Se sienten, coño!", els trets, la clavada de banyes a terra de tots els polítics, tret de dos, el comunista Carrillo, que deuria pensar que tant se valia el que fes, que ell d'allà no en sortiria viu, i el militar que feia de "Ministro de Defensa", que va plantar cara als feixistes i s'hi va resistir fins que el van haver de tirar per terra a la força.

Més tard va sortir-hi el rei dels espanyols dient que res, que ja s'havia solucionat tot, que apa! cadascú a casa seva i a dormir, que l'endemà seria un altre dia i s'hauria d'anar a treballar ...i una merda! no em vaig creure res i vaig seguir mirant la tele, a veure com anava evolucionant tot plegat i rumiant amb qui hauria de contactar per a coordinar-nos i decidir què fèiem.

A més de les dues de la matinada, però, em vaig posar a dormir. Acabava de veure's a guardiacivils sortint per les finestres del "Congreso". Semblava que ara sí, que la cosa s'havia 'normalitzat'.

L'endemà vaig veure quant encertat vaig estar en no anar-me'n cap a casa. Un veí de Corbera, en Jesús, un home molt molt peculiar, em va dir que, a un bar-restaurant d'un d'ells, les 'forces fàctiques' del poblet havien dit "-Ara li anirem a arreglar els comptes al de Corbera Park". La mare que els va parir!

I, si bé és veritat que no van guanyar i que el Tejero i els tancs que hi havia pels carrers de València van retirar-se, es van sortir amb la seva. Ara, al cap de trenta anys, està ben clar. Allò que semblava que potser prodria acabar sent, la "transición ejemplar", amb naltros i els bascos amb unes autonomies per aquells moments acceptables, es va ben estroncar : la LOAPA dels pebrots, les noves quinze "autonomías" més, el "café para todos", la “integridad territorial de España", on tots els nacionalistes espanyols van de bracet, associats ideològicament en aspectes que ens ben foten a tots...

A València els 'blaveros' van anar agafant terreny, atemptant impunement contra la gent de bé, amb el mal dissimulat recolzament de "socialistas" i "populares", que, de moment, han acabat deixant la gent sense senyal de TV3...

Aquí l'espoli econòmic constant, l'Estatut "cepillado" i fluixíssim, encara més retallat pel "Tribunal Constitucional", la summisió de molts, massa, dels 'nostres' polítics...

Estem ben arreglats. Colla de malparits!

Què? Anem votant indepedència i treballant per a que sigui aviat possible?



'El 23-F, trenta anys després' de Vicent Partal
'Tot açò d'ara ve d'allò' de Joan Josep Pérez Benlloch, aquella nit director del 'Diario de València'
Entrevista amb J. J. Pérez Benlloch a VilaWebTV




.

dissabte, 5 de febrer de 2011

Escrit fa temps : 'SEGLE XXI. El Segle de la Recuperació de STAP'

Segueixo amb escrits que vaig anar publicant fa temps a la secció 'Opinions', que crec que tenen encara actualitat. 'Segle XXI. El segle de la recuperació de StAP', és dels inicis de present segle:


'SEGLE XXI. El Segle de la Recuperació de STAP'

Va ser al Segle XIX, ben al final, quan el nostre Poble va deixar d'ésser un Municipi per esdevenir un 'districte' de la metròpoli.

Per nassos.

A contracor dels andreuencs de llavors, que varen veure que no es feia cap mena de cas de la seva voluntat de seguir sent el que eren.

Al llarg del passat Segle XX, les coses han anat empitjorant. Els "nous amos" ens van encolomar una presó, unes casernes militars, avui ja obsoletes, per cert. Varen esquarterar el Terme Municipal en quatre "districtes" seus. Varen pressionar i, així, van anar desapareixent masos i masies. Varen enderrocar i edificar. Masies i cases avall, edificis de pisos amunt. El Casinet de la Plaça del Comerç: també enderrocat, que cal fer pisos.Varen 'actuar' sobre l'urbanisme, enderrocant més cases i més masies i ens varen imposar un mal soterrament (mur inclòs) del Ferrocarril de Dalt, per fer-hi una autopista camuflada amb el nom d'Avinguda. Varen seguir malmetent arbres i signes d'identitat i ens van fer mal viure amb el trist "Paseo de Fabra y Puig".

Últimament, La Maquinista: enderrocada i, per activar la nostra economia col·lectiva, una "gran-superfície-comercial". El Carrer Gran: ara te l'asfalto, ara te l'eixamplo, constantment te'l despersonalitzo. Els autobusos, tant lluny dels usuaris com els ha sigut possible. A l'edifici escocès de Can Fabra li ha anat d'un pèl.

Les últimes (?): La voluntat de potinejar-nos fins i tot els morts, amb aquest lucratiu negoci, per a 'ells', del tanatori. I l'empenta al racó al Centre d'Estudis Ignasi Iglésias, apropiant-se, també, de l'Arxiu Històric de Sant Andreu de Palomar que va iniciar, a cop de voluntat i amor al seu Poble, en Martí Pous.

I tot això tapant, falsejant, escatimant, distorsionant els símbols, els signes d'identitat i els homes i dones il·lustres andreuencs: el districte andreuenc de Les Roquetes és ara 'Nou Barris', la Font de'n Fargues, es d'Horta-Guinardó, Can Nyau va caure amb enganys, Can Valent s'està caient d'abandó... el Noi Baliarda no mereix més que un corraló amb el seu nom...

Alguna cosa hauran fet prou bé... En més de cent anys, només faltaria. No pas tant com ens volen fer creure, en saben molt de penjar-se medalletes i de fer combregar amb rodes de molí (per cert, El Molí de Sant Andreu, ja en parlarem com acabarà... com la Venus Púdica, que, 'ells', n'hi diuen la "Venus de Barcelona", potser?).

Al cap de cent anys justos de l'annexió forçada, però, el 20 d'abril de 1997, va haver-hi qui va considerar que ja ni havia prou i va declarar iniciada la revolta.

I tot i que el potencial mediàtic del centralisme barceloní ha anat fent al llarg dels anys que, fins i tot gent de bé i assenyada, es creguessin això de que Sant Andreu de Palomar és un "barri" de Barcelona, els andreuencs, la gent de Sant Andreu de Palomar, anem adonant-nos que aquests administradors centralistes només respecten STAP com a 'reserva de sòl urbanitzable' i que els sentiments, la voluntat i els desitjos dels andreuencs són quelcom per anar fent comèdia -com ara en els homenatges a Ignasi Iglésias- i que no se'ls esvaloti el galliner.

S'inicia un nou Segle, un nou Mil·leni. Diuen que serà l'era de les inter-comunicacions i la genètica, també, diuen, de la 'globalització' (!). Per a nosaltres ha de ser EL SEGLE DE LA RECUPERACIÓ DE SANT ANDREU DE PALOMAR.

La prioritat dels andreuencs no pot ser Barcelona (BCN) sinó Sant Andreu de Palomar (STAP).

No ens deixem seguir entabanant per gent que només s'acosta pel nostre Poble a passejar-se pels Tres Tombs o quan les nostres pressions els obliguen a treure el nas. Ni pels seus representants, dels seus interessos, al "districte".Han, hem, de respectar Sant Andreu de Palomar.


Sant Andreu de Palomar,inici del Segle XXI



Opinions: 'Segle XXI. el segle de la recuperació de StAP'



.

Seguidors