És la crisi, companys

Ara ja en tinc una idea més aclarida. En Crístian Puigdollers s'ha embolicat la manta al cap i tirarà endavant tot sol, bé, amb el senyor Pere per allà fent-li costat, el Versalles. La Unió Esportiva potser, només potser, hi tindrà una presència no concretada. L'Edu i la Montse hi seran, si volen, tot just per a fer una cerveseta, com jo o com qualsevol altre.

Primer vaig conèixer la versió de'n Crístian que deia que Gaspart-Husa-U.E.St.A s'havien fet enrera. La veritat és que vaig pensar que era un malentès, una manera personal d'interpretar el ritme pausat que habitualment té el Sant Andreu a l'hora de deixar anar calés, en front del que ell volia i necessitava.

Per a saber que en deien des del Club vaig haver d'esperar a l'assemblea d'accionistes que es va fer divendres passat. Ben bé era així, el senyor Gaspart estava afectat per la punyetera crisi i no aportaria la quantitat que s'havia previst. Prou feina tenia, va dir, amb evitar que la recessió li afectés massa en els seus negocis. Un ERE i tot havia hagut de fer i, clar, els seus treballadors l'empenyien a que els euros que hi haguessin es fessin servir a Husa i no pas per a jocs de pilota. Així que van mirar de sortir-se'n amb una gestió d'aval amb els de la Damm, que tampoc va reixir del tot.

Es van dir més coses a l'assemblea referides a la Unió Esportiva Sant Andreu. Un altre dia miraré de comentar-les en detall.

En Crístian, però, valent ell, segueix tot sol, corrent cada vegada més riscos, amb el Versalles, que obrirà properament. Ha lograt l'aval de la Damm després d'augmentar solet la inversió, em va dir. No tinc clar ara mateix si em va concretar la data o és que se me'n ha anat del cap, sigui com sigui obrirà. I ho farà amb la barra retornada al mig del local, amb la idea que ens sentirem més còmodes mirant per els finestrals que no pas de cara a la paret com en l'última versió i també en la dels anys '20.

On segueixo pensant que hi ha hagut malentès, i on segueixo creient que el senyor Pere Heredero no hi és aliè, és en com ha anat tot plegat entre la Montse, l'Edu i en Crístian.

Serà sens dubte motiu de profonda satisfacció tornar a tenir la possibilitat d'anar pel Versalles i que sigui així per la valentia tossuda d'un andreuenc agoserat. Per a mi serà com abans de que se'n fessin càrrec la Montse i l'Edu, hi aniré de tant en tant, més sovint quant més gent amiga hi trobi que també hi va... el no poder-hi fer un cigarret mentre em foto una canyeta m'ho farà més feixuc, això sí.

.

Divorci versallesc

Sembla ser que no ha sigut possible. El Versalles i la Unió Esportiva Sant Andreu no aniran de bracet en aquesta nova etapa. Tampoc ho sé del cert, perquè ni una banda ni l'altre m'han contestat quan m'he interessat pel tema. Però si no s'imposa el seny, no sé pas com a hores d'ara, el que havia de ser un projecte molt beneficiós per a tots, per al Versalles com a negoci, per a la Unió Esportiva com a apropament a l'afició i per a la gent andreuenca que recuperaria l'un i accediria amb facilitat a l'altre, la cosa s'ha esguerrat.

I, com ha sigut possible això? Amb lo ben encarrilat que estava l'assumpte... En Joan Gaspart, l'Edu i la Montse, els últims gestors del bar, van arribar a uns acords que només quedaven pendents del manteniment o l'augment moderat del lloguer. Però els acords eren en ferm tret d'aquest serrell.

Clar, l'avarícia, o els 'legítims interesos', dels propietaris, una immobiliària de Madrit, va fotre un gerro d'aigua freda per sobre de tothom a l'hora de voler doblar el lloguer, ja exagerat des del meu punt de vista, que l'Edu i la Montse pagaven. 12.000 euros al mes en volien. Dos milions de pessetes, que es diu aviat. En Gaspart i Husa van decidir esperar a que adeqüessin el preu i tot va quedar en "stand by", que cantava en Lennon.

Però ara els propietaris han tocat de peus a terra i en veure que a 12.000 euros no hi havia despistat que els hi llogués van baixar a 8.000 sembla ser, una bestiesa encara, però pels que intervenien en la operació va semblar assumible.

I aquí s'inicien els 'estranys'. La Unió Esportiva Sant Andreu i Crístian Puigdollers serien els socis que reobririen el Versalles... amb el senyor Pere Heredero d'assessor. Ah, coi! Quina jugada! Una persona de la categoria, gran, enorme, incommensurable categoria del Pere Heredero també hi seria pel mig. Bona aquesta!

I l'Edu i la Montse? Com si no existissin, passant d'ells com de les vaques. Fora. Cagada pastoret! Ni una trucada, ni un correu-e, ni una paraula. Aquí em va semblar que, qui fos de la U.E. StA., es feia una pífia. Potser no calia ni donar explicacions, que sí calia, però si més no haguessin hagut de dir-lis què s'havia decidit, no?, que no se'n haguessin d'assabentar pels clàssics rumors que van anar corrent pel poble.

Però des de la meva sub-categoria no em veig capaç ni tan sols d'opinar sobre com va ser que el senyor Heredero va anar remenant fils, fent trucadetes i mantenint converses amb uns, U.E., i altre, Crístian, per a arribar a aquest acord... que ara s'ha esgarrenxat i fet bocins. Mai, mai, tindré jo prou categoria per a saber que passa per aquell cap de gran, enorme, incommensurable categoria... tots tenim les nostres limitacions i, per part meva, un parell de sacs plens.

Tan de bo el Crístian pugui aprofitar la categoria del seu assessor i se'n surti. I, potser, vaja que trobo que mai es pot dir mai, algun dia la Unió Esportiva Sant Andreu reprendrà el projecte de tenir la Seu Social al cor del poble, al Versalles. I potser fins i tot, en Crístian, l'Edu i la Montse es podran fotre d'acord per a fer que llisqui suau. Poca categoria això però, oi Pere?

.

Neva! Oh! Que macu!

Això, o expressions semblants, es van anar sentint a mig matí i principi de la tarda de dilluns passat.

No hi estava pas d'acord. No li se veure què té de bonic, la neu.

Sí que és veritat que sent un fenòmen no massa habitual per aquests racons de món, i gens habitual pel raconet que ocupa StAP, es fa curiós d'observar, sobretot des de la finestra si estàs a casa i no t'has quedat sense butà a l'estufa, com van caient floquets i com les teulades s'emblanquinen i els tarongers van combinant el verd, el blanc i el taronja. Si t'atrapa al mig del carrer sense paraigües per no haver escoltat el que van dir els del temps, ja són figues d'un altre paner, però.

Després, a mida que s'anava acostant el vespre, ja hi anava havent divisió en les opinions. '- Quin fred que fot', '-Ves, que rellisca', '-Tinc els peus xops'...

I, ja entrant la nit la cosa s'anava tornant preocupant per a més d'un. Encallats en un dels 'imprevisibles-inevitables' embussos de trànsit; a casa d'una parenta, qui en tenia una a prop, al no poder tornar a casa després de la feina; arribant xop de cap a peus, mig congelat i a les tantes, qui va tenir sort i va poder retornar a casa...

Sempre m'ha fet dubtar de la meva capacitat d'interpretació estètica el fenòmen que fa que, el que era una obra d'art de colors i textures, tot quedi en blanc i gris i agradi a tanta gent. El Pirineu a la tardor és aquesta obra d'art que et deixa bocabadat de tants matisos d'ocre, de groc, de verd, de rojos agranatats, de taronja... i, de cop, es fot a nevar i tot queda blanc i gris, humit i fred. Llavors és quan molta gent li troba la bellesa que per a mi acaba de desaparèixer.

La meva filla petita, no pas la més petita, al néixer es va 'acordar' que es diria Núria. Però, tot anant cap el registre, no vaig poder deixar de donar voltes a que durant tota la vida hauria d'anomenar a aquella criatura de la mateixa manera que el lloc que una vegada, sent jovenet, em va fer passar fred i malestars tot un dia en una excursió de l'empresa on treballava. Quan vaig ser al davant d'aquell home que em va dir "-Nombre de la niña", em va sortir de l'ànima Aurora. Bé és veritat que feia un parell de mesos que tornant d'un viatge a Espanya, llarg, dur i gens productiu, des de Santander, de matinada, plovent a bots i barrals, just a l'entrar a Euskadi, va deixar de ploure i vaig embadalir-me amb l'aurora més bonica i espectacular que he vist mai, fins ara, i això hi va influir definitivament. Per sort la seva mare ho va entendre i tota la família es va acostumar aviat a no dir-li, fredament, Núria sinó Aurora, la de dits somrosats.

Però dilluns va nevar i ahir molta gent coneguda estava en desacord amb mi. No sé si els de l'Ateneu també, tenint en compte que el pes de la neu els va tronxar, o quasi, un arbret, o arbust gros, que tenen, o tenien, al pati d'entrada de l'entitat.

Si hi ha neu i/o fa fred, que no m'hi busquin. La nevada de 1962 segurament em va deixar saturat.


imatges de la nevada al Barri d'Estadella
imatges de la nevada al Barri de Sant Pacià
imatges de la nevada al Barri de Mercadal
L'Ateneu

.