Sant Andreu de Palomar

Sant Andreu de Palomar
Un poble amb 5.000 anys d'Història annexionat a contracor ...cap a la independència

dissabte, 2 de juliol de 2011

Indignació fraternal

Fa dies, força, molts... anys, dècades potser, que la gent estem indignada. Alguna més que altre. Des d'algun punt de vista d'ençà fa segles. Algun col·lectiu permanentment.

Que la indignació sortís al carrer, que ocupés places i hi acampés, que es manifestés, ha sigut un glop, un traguet llarg, d'alegria per a moltes persones que començavem a pensar que tanta merda ja durava massa i que el 'pan e circenses' (el meu llatí sempre ha sigut de pena) que massa s'empassaven sense moure's del sofà o la butaca a través dels televisors i una mena de pamflets pudents que anomenaven 'premsa rosa', havia aconseguit atrofiar consciències i capacitats d'identificar sabors, fent que el gust, quant més putrefacte millor, dels excrements 'informatius' resultés satisfactori i plaent durant massa temps i en massa creixent intensitat.

La fraternitat sembla que ha anat ocupant espai al mateix ritme que s'ha anat deixant que la butaca reposés i l'artefacte que s'havia anomenat 'caixa tonta' restés apagat més minuts. Ha ajudat prou, però, a fer adonar-se a més d'una i més d'un que, entre el que escupia, la 'tele', i el que escoltava i sentia de coneguts, amics i trobats a les places, hi havia diferències tant evidents, realitats aparents tant oposades, que malgrat els intents de criminalització dels 'indignats', força gent ha seguit observant amb simpatia el moviment popular i, fins i tot, s'ha acostat a reunions, xerrades i assemblees i alguns agoserats han demanat la paraula i han agafat els micròfons per a dir i proposar la seva.

S'acosta l'estiu, però, vaja, que ja hi som. I l'estiu sempre és bon moment per a desfer, aigualir o disoldre moviments i mogudes. I aquella colla de 'senyories' que es dediquen a l'afer polític, i que de l'afer polític viuen i força d'ells molt, massa, bé, ho saben i ho saben prou bé. Els més llestos, que no són precisament minoria com ho són els honestos, sempre ho han sabut aprofitar. De vegades han aconseguit foragitar i tot la mandra crònica de molts dels séus i muntar teatralitats que els evités l'enfonsament i els revifés, tot aprofitant que el bon temps, la caloreta i l'esperit mediterrani de nosaltres, les masses, ens fa abaixar la guardia.

També compten amb els talps, els infiltrats, els submarins. Gent que vol arribar a ocupar espais en l'afer polític, fotent cops de colze als que tenen al damunt i pixant-se a les closques dels que, consideren, tenen a sota ...tots nosaltres. Gent endarrederidora, encalladora, que troben pegues i exalten virtuts, segons els hi interessa, dels companys fraterns. N'hi ha que s'ho creuen i tot. Gent molesta, entretenidora i generalment mediocre, que mostren i exigeixen més importància a les formes (torns de paraula, consentiments, sostenibilitats...) que als continguts de fons i a l'acció immediata o, si més no, àgil. Només quan els hi és d'interès per a ells o els séus objectius de grup dissimulat, això sí. Cansen i acaben fotent-ho tot malbé si se'ls deixa.

Estic convençut que les diferències entre els éssers humans són tot just de costums i formes, en el fons totes les persones som ben iguals, des de sempre sempre. També estic convençut de que el que una altre pot fer, jo també. I que els temors, els entrebancs i els torracollons que s'hagi pogut trobar aquell que ha aconseguit un objectiu similar al que jo persegueixo, no han sigut massa diferents que els que em trobi o m'hagi pogut trobar jo. Així que, si la gent islandesa ho ha aconseguit no veig pas que la gent catalana no ho acabem aconseguint, si no ens deixem entabanar, clar.

Indignació fraternal i ...canya!!!!



.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Seguidors