Sant Andreu de Palomar

Sant Andreu de Palomar
Un poble amb 5.000 anys d'Història annexionat a contracor ...cap a la independència

dimecres, 10 de març de 2010

Neva! Oh! Que macu!

Això, o expressions semblants, es van anar sentint a mig matí i principi de la tarda de dilluns passat.

No hi estava pas d'acord. No li se veure què té de bonic, la neu.


Sí que és veritat que sent un fenòmen no massa habitual per aquests racons de món, i gens habitual pel raconet que ocupa StAP, es fa curiós d'observar, sobretot des de la finestra si estàs a casa i no t'has quedat sense butà a l'estufa, com van caient floquets i com les teulades s'emblanquinen i els tarongers van combinant el verd, el blanc i el taronja. Si t'atrapa al mig del carrer sense paraigües per no haver escoltat el que van dir els del temps, ja són figues d'un altre paner, però.

Després, a mida que s'anava acostant el vespre, ja hi anava havent divisió en les opinions. '- Quin fred que fot', '-Ves, que rellisca', '-Tinc els peus xops'...

I, ja entrant la nit la cosa s'anava tornant preocupant per a més d'un. Encallats en un dels 'imprevisibles-inevitables' embussos de trànsit; a casa d'una parenta, qui en tenia una a prop, al no poder tornar a casa després de la feina; arribant xop de cap a peus, mig congelat i a les tantes, qui va tenir sort i va poder retornar a casa...

Sempre m'ha fet dubtar de la meva capacitat d'interpretació estètica el fenòmen que fa que, el que era una obra d'art de colors i textures, tot quedi en blanc i gris i agradi a tanta gent. El Pirineu a la tardor és aquesta obra d'art que et deixa bocabadat de tants matisos d'ocre, de groc, de verd, de rojos agranatats, de taronja... i, de cop, es fot a nevar i tot queda blanc i gris, humit i fred. Llavors és quan molta gent li troba la bellesa que per a mi acaba de desaparèixer.

La meva filla petita, no pas la més petita, al néixer es va 'acordar' que es diria Núria. Però, tot anant cap el registre, no vaig poder deixar de donar voltes a que durant tota la vida hauria d'anomenar a aquella criatura de la mateixa manera que el lloc que una vegada, sent jovenet, em va fer passar fred i malestars tot un dia en una excursió de l'empresa on treballava. Quan vaig ser al davant d'aquell home que em va dir "-Nombre de la niña", em va sortir de l'ànima Aurora. Bé és veritat que feia un parell de mesos que tornant d'un viatge a Espanya, llarg, dur i gens productiu, des de Santander, de matinada, plovent a bots i barrals, just a l'entrar a Euskadi, va deixar de ploure i vaig embadalir-me amb l'aurora més bonica i espectacular que he vist mai, fins ara, i això hi va influir definitivament. Per sort la seva mare ho va entendre i tota la família es va acostumar aviat a no dir-li, fredament, Núria sinó Aurora, la de dits somrosats.

Però dilluns va nevar i ahir molta gent coneguda estava en desacord amb mi. No sé si els de l'Ateneu també, tenint en compte que el pes de la neu els va tronxar, o quasi, un arbret, o arbust gros, que tenen, o tenien, al pati d'entrada de l'entitat.

Si hi ha neu i/o fa fred, que no m'hi busquin. La nevada de 1962 segurament em va deixar saturat.



imatges de la nevada al Barri d'Estadella
imatges de la nevada al Barri de Sant Pacià
imatges de la nevada al Barri de Mercadal
L'Ateneu

.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Seguidors