Qüestió de tamany

Últimament he debatut i fins i tot discutit amb persones que opinen que això de que Catalunya sigui independent és superfluu i fins i tot negatiu. Que serà una pèrdua d'energia que hauria de ser canalitzada cap a la lluita social. Que, a última hora, serà posar en mans de burgesos capitalistes el futur i que els mals del món venen precisament d'especuladors capitalistes globalitzats, per tant, contra què s'ha d'anar és contra aquesta escòria que sagna les classes populars.

I no dic jo que no tinguin raó. Que els mals de la humatinat no s'arreglaran ni de bon tros amb un nou Estat.

Però per anar avançant per algun lloc s'ha de començar, no? Perquè varetes màgiques que acabin amb la misèria i l'opresió ja es va veure amb la U.R.S.S. que no n'hi ha. I reduir i apropar els vividors, especuladors, polítics i altres exemplars d'éssers que fan la viu-viu amb la suor i les penalitats de la majoria, pot ajudar a identificar-los i a tenir-los més controlats i pressionats.

Perquè, des del punt de vista àcrata de prioritzar la Revolució Social i l'eliminació de barreres ideològiques, religioses i econòmiques, no veig quin mal ens pot fer treure'ns del damunt a un bon grapat de vividors, especuladors i polítics xuclasang que, a més a més, distorsionen la realitat espoliant-nos en el seu propi profit i mantenint enganyats als anomenats companys de classe, als que fan creure que els séus mals venen de la manca de solidaritat dels catalans.

Que el que deixaran de xuclar uns ho xuclaran uns altres, diuen. Potser sí, vaja, segur que alguns ho intentaran. Però en seran menys i els podrem conèixer més, perquè no seran a centenars de quilòmetres, sinó aquí mateix i, per tant, fins i tot els podrem neutralitzar més.

Pot ser que l'antidogmatisme que hi ha a la base de les idees llibertàries hauria de ser més rigorós i present per part d'aquestes persones que, de bona fè, revifen uns postulats que potser són ben dogmàtics. No hi ha pitjor mal que la ignorància i a la ignorància se la combat de prop, amb coneixaments empírics, no dogmatitzats, mai centralitzats i mediatitzats per interessos aliens a qui burxa per sortir del desconeixament. I això només es pot fer de prop, utilitzant tots els recursos que es tenen i evitant que aquests recursos estiguin en mans inadequades i, a sobre, llunyanes.

Durant la Revolució que es va iniciar el 1936 es van dur a terme un munt de col·lectivitzacions. És a dir es va reduir el tamany de l'entorn i es va donar responsabilitat a unes quantes persones conegudes per a gestionar els recursos i avançar cap els objectius que la col·lectivitat havia decidit marcar. No es va deixar que fos un Comité Central llunyà qui decidís qui i com s'havia de gestionar una col·lectivització concreta, bo i que confederalment es tenia en compte els objectius revolucionaris que aquell comité emmanava, entre altres el de lluitar contre el feixisme explícit i abassegadorament centralista dels del "movimiento".

No sé veure que ara pugui ser tant diferent. A la nostra col·lectivitat d'ara l'anomenem Catalunya. El Comité Central Confederal pot ser el Parlament Europeu. I els que hem de decidir qui ens gestionarà els recursos propis i s'enfrontarà al centralisme, la mentida, l'espoli i la ignorància, som nosaltres.

En el temps que ens ha tocat viure a l'Assemblea s'en hi diu Parlament i el vot, ara, no es fa a mà alçada sinó ficant un paperet en una urna, però els que, si volem, decidim qui seran els responsables seguim sent el Poble.

I de cap manera vull dir que amb això ja n'hi hagi prou. Que, qui ho vegi just i convenient, no hagi de seguir lluitant per a que s'arribi a produir la revolució social. Però el que sí dic és que aquesta lluita serà més efectiva i fins i tot més fàcil en un entorn de tamany més assequible, més humà i sense tants xuclasang, a més a més forasters i amb interesos ben contraris als nostres.

Així que potser tot plegat sigui una qüestió de tamany. I en aquest cas l'aventatge la té el que la té més petita.


.