Fum, carrer, crits i constipats

Està ben a prop el malestar per als que som fumadors, de tabac. Però no només. Els que visquin als envoltants dels establiments de menjar i beure també ho passaran malament, per a no parlar dels propers a discoteques i bars musicals de nit.

Haurem de sortir al carrer quan les drogues ens ho reclamin per a consumir la nostra dosi. Drogra és, clar, la nicotina base de les cigarretes i també tot una sèrie de porqueries que ens hi afegeixen per tal de que la nostra adicció augmenti i per a que els cilindrets es consumexin ben de pressa. Així que sempre hi haurem fumadors a les portes dels locals on fins el dos de gener proper, molt proper ja, es podia estar fent la cerveseta, xerrant i fumant.

De dia això pot ser emprenyador, tant per a fumadors com per als veïns, però de nit i sobretot de mitjanit endavant, serà un turment. Per als que fumem, fins a que torni a fer bo, que es reduirà a la molestia d'haver de trinxar la conversa i eixir al carrer, sense el got, que per aquí també venen garrotades. Però pel veïnat la putada serà eterna, estiu i hivern.

Quan s'està de jarana en un local ple de gent, amb musiqueta de fons, o de superfície en el cas de les discoteques, són les tantes de la nit i has de sortir al carrer, he observat que es triga una bona estona a adonar-se que no són les dues de la tarda sinó de la matinada, així que la manera d'enraonar i el to i l'actitud segueixen sent els de dintre el local: veu alta, rialles, crits...

Ho sé bé perquè, a banda de l'experiència pròpia, no massa estesa, visc a un carrer estret, tranquil i habitualment silenciós de nit, en el que hi ha dos restaurants, no dues borratxeries ni discoteques, dos restaurants d'una certa categoria, i de tant en tant quedo sorprès, i molest, per una cridòria que arriba des de l'exterior. Les vegades que m'he desmandrejat i he tret el cap i he mirat per la finestra què passava m'he trobat en que la majoria dels cassos eren famílies, adults, joves, vells i canalla, que sortien de sopar i actuaven incívicament a crits, rialles, reprimendes als menuts... I eren famílies! 'Normals'! Gent que no era conscient ni del to, ni de l'actitud, ni de l'hora, ni de que per allà hi viviem, i dormiem, gent com ells.

M'esgarrifa pensar que al local buit que hi ha als baixos de l'edifici on visc s'hi instal·li un bareto de nit. Que faré? Què podré fer? Què hauré de fer? Si aquest mal son es convertís en realitat. Fins a que tanquessin i, probablement, una estona més hi hauria fumadors, col·legues, constantment xerrant, cridant i rient. Miraria de parlar amb ells? Fer-els-hi veure que no eren hores? Acabar discutint per al cap d'avall no treure'n res en clar? Trucar dia sí dia també vàries vegades als urbans, que segurament no vindrien? O incrementar la despesa del meu rebut de l'aigua abocant-ne galledes diverses vegades cada nit? Potser, tant de bo, això no em passi mai ...que m'encolomin un bar als baixos.

Però de bars n'hi ha uns quants i si fins ara les molesties es produïen al sortir-ne la gent, ara serà constant. Sempre hi haurà gent fent el cigarret i xerrant a les portes.

Tot sigui per la salut, diuen, i per a rebaixar la despesa sanitària que es coneix que produïm els drogates de la nicotina. No sé jo, però, si aquesta despesa no s'incrementarà per la quantitat de constipats mal curats que esdevinguin pulmonies dels canvis constants de temperatura d'anar entrant i sortint o d'acabar mullats a cop de galledes d'aigua, o/i pels tractaments psicològics i fins i tot psiquiàtrics tant de fumadors estressats, com de veïns mig tarumbes, esgotats i deprimits de no poder dormir bé cap nit.



.