Fum, carrer, crits i constipats

Està ben a prop el malestar per als que som fumadors, de tabac. Però no només. Els que visquin als envoltants dels establiments de menjar i beure també ho passaran malament, per a no parlar dels propers a discoteques i bars musicals de nit.

Haurem de sortir al carrer quan les drogues ens ho reclamin per a consumir la nostra dosi. Drogra és, clar, la nicotina base de les cigarretes i també tot una sèrie de porqueries que ens hi afegeixen per tal de que la nostra adicció augmenti i per a que els cilindrets es consumexin ben de pressa. Així que sempre hi haurem fumadors a les portes dels locals on fins el dos de gener proper, molt proper ja, es podia estar fent la cerveseta, xerrant i fumant.

De dia això pot ser emprenyador, tant per a fumadors com per als veïns, però de nit i sobretot de mitjanit endavant, serà un turment. Per als que fumem, fins a que torni a fer bo, que es reduirà a la molestia d'haver de trinxar la conversa i eixir al carrer, sense el got, que per aquí també venen garrotades. Però pel veïnat la putada serà eterna, estiu i hivern.

Quan s'està de jarana en un local ple de gent, amb musiqueta de fons, o de superfície en el cas de les discoteques, són les tantes de la nit i has de sortir al carrer, he observat que es triga una bona estona a adonar-se que no són les dues de la tarda sinó de la matinada, així que la manera d'enraonar i el to i l'actitud segueixen sent els de dintre el local: veu alta, rialles, crits...

Ho sé bé perquè, a banda de l'experiència pròpia, no massa estesa, visc a un carrer estret, tranquil i habitualment silenciós de nit, en el que hi ha dos restaurants, no dues borratxeries ni discoteques, dos restaurants d'una certa categoria, i de tant en tant quedo sorprès, i molest, per una cridòria que arriba des de l'exterior. Les vegades que m'he desmandrejat i he tret el cap i he mirat per la finestra què passava m'he trobat en que la majoria dels cassos eren famílies, adults, joves, vells i canalla, que sortien de sopar i actuaven incívicament a crits, rialles, reprimendes als menuts... I eren famílies! 'Normals'! Gent que no era conscient ni del to, ni de l'actitud, ni de l'hora, ni de que per allà hi viviem, i dormiem, gent com ells.

M'esgarrifa pensar que al local buit que hi ha als baixos de l'edifici on visc s'hi instal·li un bareto de nit. Que faré? Què podré fer? Què hauré de fer? Si aquest mal son es convertís en realitat. Fins a que tanquessin i, probablement, una estona més hi hauria fumadors, col·legues, constantment xerrant, cridant i rient. Miraria de parlar amb ells? Fer-els-hi veure que no eren hores? Acabar discutint per al cap d'avall no treure'n res en clar? Trucar dia sí dia també vàries vegades als urbans, que segurament no vindrien? O incrementar la despesa del meu rebut de l'aigua abocant-ne galledes diverses vegades cada nit? Potser, tant de bo, això no em passi mai ...que m'encolomin un bar als baixos.

Però de bars n'hi ha uns quants i si fins ara les molesties es produïen al sortir-ne la gent, ara serà constant. Sempre hi haurà gent fent el cigarret i xerrant a les portes.

Tot sigui per la salut, diuen, i per a rebaixar la despesa sanitària que es coneix que produïm els drogates de la nicotina. No sé jo, però, si aquesta despesa no s'incrementarà per la quantitat de constipats mal curats que esdevinguin pulmonies dels canvis constants de temperatura d'anar entrant i sortint o d'acabar mullats a cop de galledes d'aigua, o/i pels tractaments psicològics i fins i tot psiquiàtrics tant de fumadors estressats, com de veïns mig tarumbes, esgotats i deprimits de no poder dormir bé cap nit.



.

I en vàrem complir 13

Ara fa tot just deu dies i, coses de la vida, per una incidència al servidor on està hostatjada la WEB STAP, aquell dia, el 20, va restar desconectada. Vaja manera de celebrar un aniversari!

Què en puc dir de la pàgina web de Sant Andreu de Palomar que no hagi dit ja? Com molts ja sabeu, la vaig posar oficialment en marxa un 20 de novembre, el de 1997, al cap de cent anys i mig de l'annexió del nostre poble. Vaig anar a la reunió última de la comissió de festes abans que comencessin, poc o res a veure amb la d'ara, per cert, i vaig notificar-lis que el nostre poble ja estava a internet ..."- A on?" van fer-me alguns. Internet feia ben poc que havia arribat al país, potser no feia ni un any del primer 'cafè internet' a la Gran Via de Barcelona. Allà va ser on vaig adonar-me del potencial de la xarxa. Va ser prenent-me un gintònic amb una companya de feina amb la que vaig anar a 'descobrir' què coi era allò que alguna gent anomenava internet, que vaig ser conscient de que si jo podia assabentar-me de què menjarien l'endemà a un restaurant de Ciutat de Mèxic, des de qualsevol lloc del món podrien saber de Sant Andreu de Palomar.

No va ser fins al setembre que, com a treball de fi de curs d'html, vaig fer una pàgina que es deia 'Saint Andrew of Pingeon House' i, ben recolzat pel Víctor, un company fantàstic que es va comprometre a ajudar-me, vaig començar a treballar en el que seria la WEB STAP, la WEB de SANT ANDREU DE PALOMAR. Primer ho vaig provar amb en Joan i el seu ordinador, jo encara no en tenia, però haver d'anar a la Sagrada Família, que és on llavors vivia ell, i trastejar un aparell alié se'm va fer coll amunt aviat. A la que vaig poder em vaig comprar una màquina, un módem i, quedant-me sense línia quan estava conectat, vaig anar parint la pàgina que enviava per correu-e al Víctor i ell repassava i penjava a la xarxa. Va durar un temps això.

Quan ja em vaig veure amb cor, empenyut pel Víctor que en deuria estar fins el cap d'amunt de que no parés d'emprenyar-lo, em vaig autoproclamar webmestre i... fins avui.

Triar servidor també va tenir la seva conya. Primer vaig arribar a un acord amb l'Albert de Màxim Reclam, que se'n havia muntat un de petitó i quan també el vaig atabalar massa i em va suggerir que m'anés espavilant, vaig atrevir-me a contactar amb un que, pel nom, havia desestimat: Kaos. Déu n'hi do el nom, oi? Va ser un encert absolut, encara hi estic hostatjat, fins i tot en Víctor s'hi va apuntar per a la seva pàgina "Amigos de la Egiptología". Així d'entrada, i al marge del nom, és de Sant Andreu, encara que ara ha crescut una barbaritat, en David és un crack de les telecomunicacions i d'unes quantes màquines ha passat a dirigir un entramat virtual complexe.

En aquells temps, comptem que per a Internet 13 anys és una eternitat quasi, o 15, que són els que està celebrant aquests dies VilaWeb, que va començar com a 'Autopista de la Informació', o una cosa així, i és el diari digital pioner i de referència avui per avui. En aquells temps, doncs, em costaba déus i ajuda fer entendre a entitats i comerços de què es tractava, fins i tot vaig editar un petit fulletó amb dibuixets d'uns ordinadors que es conectaven des de tot el món a través de servidors. N'hi havien que pensaven que era ben bé un bitxo rar jo.

I ara tenim el què tenim: una pàgina veterana, que ha anat quedant antiquada pel què fa a la tecnologia i que tot i això dóna servei a la gent andreuenca que, que collonuts que sóu!, li fa un miler de visites i hi consulta unes 12.000 pàgines diàries. Ve a ser una pàgina web enciclopèdica ja que no esborro res, així s'hi pot trobar els programes de la Festa Major des del '97, o totes les Entitats andreuenques, o les campanyes del Cementiri i de les Casernes, o quasi 1.800 andreuencs i andreuenques... etz. etz.

L'actualitzo diàriament i mantinc al dia les programacions de teatre, de cinema, de sardanes i altres activitats que m'arriben. També, clar, els programes de Festa Major, bé, d'aquella manera, perquè ja fa uns anys aquest coi de comissió de festes que patim últimament amenacen amb 'persecucions legals' a qui s'atreveixi a reproduir ni una coma del 'seu' programa de festes, déu n'hi do! oi?

En fi, que fa estona que tenim un portal seriós a l'Internet i que si res no es guerxa seguirem tenint-el per molts anys (toco fusta). De moment en vàrem complir 13.


WEB STAP
WICCAC (Webmàsters Independents en Català de Cultura i d'Àmbits Cívics)
Kaos
"Amigos de la Egiptología"
VilaWeb
Entitats Andreuenques
Accions Andreuenques
'Els que ara som'
Notícies d'activitats
...


.

Que sí, coi! que sí ...que sóu els colonitzadors

Tant clar que sembla que ho tenen i, noi!, han d'assegurar-se que tot cristo ho entén, anant enganxant escuts de la 'seva' Graaaan Barcelona a les plaques dels carrers andreuencs.

Altre cosa és que, per moltes enganxines i rèpliques de la font de Canaletes que ens encolomin, la gent andreuenca ens ho empassem. N'hi haurà que sí, clar, hi ha i hi ha d'haver gent per a tot.

En vaig veure les primeres, si no m'equivoco, a la Meridiana. Mal d'ulls! tot i ser l'autopista que ens van incrustar tot esberlant el nostre Terme Municipal i fent una barrera arquitectònica d'aquí t'espero. Vaig pensar, "mira que en són de burros" i no li vaig donar més importància, encara que també vaig pensar que potser algú es sentiria ofès i maldaria per arrancar-la.

Després, de mica en mica, en vaig anar veient més i més i més. Ara el que costa és trobar algun carrer per on no hagi passat el colonitzador de l'enganxina i ja fot angúnia. A més a més el senyor colonitzador col·locador d'enganxines és un potiner, unes són més amunt, altres més avall, unes mes esquerrenades i unes altres més dretanes. Deu ser cosa de la crisi, que no s'atreveixen a pagar-li més al pobre bordegàs, no fos que algun altre centralista els critiqués, no per l'acció colonial, sinó per buidar massa la caixa.

És clar, ja s'enten que no els faci cap gràcia que establiments privats facin samarretes afirmant que 'no sóc de Barcelona - sóc de Sant Andreu', o 'StAP NO és BCN', 'si vas a Barcelona - Sant Andreu independent' i altres que corren. S'han vist obligats a contrarestar-ho i han decidit refregar-nos pels morros a cada cantonada l'escut imperial.

Se'n adonen que cada vegada s'assemblen més a aquell que va fotre una bandera de no-se-quants-milers-de-metres al mig d'una plaça? O a aquells altres que després de la menjada de tarro amb l'anunci televisiu, en català, et deixen anar "Gobierno de España", en espanyol, no fos cas...

Que sí, que sí, que sóu els colonitzadors descarats, ofensius i sense cap mena de sensibilitat ni respecte pels sentiments andreuencs ...que us aprofiti (o no).

Això no ens agrada
StAP.21

.

Sant Andreu Jazz Band ...coi de canalla!

Que bé que ho fan els punyeteros! Quin ritme! I no tenen més de 18 anys, la més petita 8 i no vegis tu com toca la trompeta i com canta la criatura.

Ja sé que no faig cap descobriment, que al nostre poble els conèix moltíssima gent. Només calia veure la que arribavem a ser dissabte passat als Jardinets de Can Fabra a la festa dels 30 anys del 'de Cap a Peus', la revista de "barri" de l'Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar.

Enamoren (la canalla, no pas el 'de Cap a Peus'). Jo n'estic ben penjat de fa més d'un any quan el Josan, el pare del Dani, el primer trombó, va posar al televisor del seu bar, aquell del piquet i la picor, el DVD que tenen gravat i em vaig quedar bocabadat en escoltar una colla de nens i nenes, alguns un pèl crescudets ja, que interpretaven swing dixeland de manera que, si només escoltaves, et semblava que eren una banda de negres nordamericans, al observar per la pantalla que eren una colla de marrecs em van deixar de pasta de moniato.

Vaig adquirir la gravació i tot tornant-la a escoltar els hi vaig obrir una pàgina a la WEB STAP. Dissabte els vaig poder veure i escoltar en directe per primera vegada, perquè per la Festa Major passada vaig fer salat quan van actuar des de balcons de la Plaça del Comerç.

I tenen admiradors arreu, fins i tot al Canadà, on una professora del Glendon College de la Universitat de York de Toronto, la Shaudin Melgar-Foraster, els hi ha dedicat sengles articles als seus blocs, en català i en anglès, lloant la Banda i opinant que 'el més sorprenent és que són veritables professionals', i que '...ha tingut molt èxit entre els meus estudiants de la universitat. Els ha agradat moltíssim la banda'.

L'artífex és en Joan Chamorro, el director de la Jazz Band de l'Escola de Música de Sant Andreu de Palomar, que ha gravat també amb l'Andrea Motis, una noieta de 15 anys que canta i toca la trompeta i saxo alt de maravella, el disc 'Joan Chamorro presenta Andrea Motis', on la intèrpret de la StA Jazz Band es llueix i, també, enamora.

Aviat treuran un nou disc i, com va dir en Joan Chamorro, qui no els tingui, d'aquí a un temps se'n ben penedirà.

Coi de canalla!


Sant Andreu Jazz Band a la WEB STAP
l'actuació de dissabte 23 d'octubre 2010
l'Andrea Motis amb en Joan Chamorro
el bloc en català de la Shaudin Melgar-Foraster
el bloc en anglès
Sant Andreu Jazz Band al Myespace


.

A morir sols i lluny

A això condemnarà la Generalitat de Catalunya, barceloninament centralista ella, a la gent major andreuenca que en endavant entri en una situació d'estat terminal per malaltia.

La Rosa, avui n'hi diuen Clínica Coroleu, probablement haurà de tancar portes si acaba suprimint, la Gene, el Concert per a la Gestió de Serveis Sociosanitaris d'Hospitalització de Llarga Estada, Cures Paliatives i PADES (Programes d'atenció domiciliària - equips de suport). Ep! Podran anar a dinyar-la a un altre centre de la 'mateixa ciutat', això sí, eh.

A la gent andreuenca que està propera a traspassar no se li pot fotre pitjor malifeta que envir-los a passar l'útim temps que li queda lluny del seu poble, dels seus familiars i, en molts casos, lluny de les amistats que encara els hi queden.

Sí que és veritat que una habitació hospitalària s'assembla, no sempre, com una gota d'aigua a una altre habitació hospitalària i que en això no han de notar massa diferència. Però per a qui a nascut i/o ha viscut sempre a Sant Andreu de Palomar, quedar desplaçat és sempre un malestar i si saps que ja no hi tornaràs mai més és directament una putada.

Però el pitjor és que la gent coneguda que encara és viva i que estant al carrer Coroleu l'aniran a visitar prou vegades i fins i tot la treuran amb la cadira de rodes a prendre un xic el sol a la porta o, millor encara, a la Plaça de Les Palmeres, aquesta gent, major també, no anirà possiblement mai més a veure la persona malalta, o molt de tant en tant i això pot voler dir una vegada o dues, perquè a la següent ja l'informaran que "- fa uns dies es va morir". I no serà per mandra o per desafecció que no aniran a visitar-la, sinó perquè per a una persona vella agafar metros i busos es torna un suplici, o un impossible en alguns cassos.

I ben bé podria ser que, persones que quedaran així condemnades, a La Rosa haguessin conegut a la parella amb que es van casar després de veure's i ballar junts a la sala de ball que hi havia en els anys que, la persona terminal ara, tenia edat per a ballar, festejar i casar-se. I això és més probable que passi que no pas que aquesta colla de pocavergonya deixin d'anar prometent 'millores dels serveis socials' cada cop que s'apropen eleccions.

Així és que, com que hi ha crisi, a dinyar-la sol i lluny dels teus i del teu poble ...o haver nascut ric, tu!


La Rosa - Clínica Coroleu
Salvem la Coroleu


.

Piquets i picor

Picor la que encara té al cos un veí andreuenc que l'altre nit, uns minuts després de l'inici de la vaga, va rebre la visita d'un piquet 'informatiu' compost per altres veïns i veïnes del nostre poble.

Aquest veí té un bar. El porta ell sol, no té treballadors, i el seu horari és de tarda-nit, obre cap allà quarts de vuit les vuit i tanca sobre les dues de la matinada, o quan la normativa li exigeix. És un bar petit, net, amb un ambient proper i agradable que li dóna la clientela que hi anem, mai hi ha batusses ni xerrameca i crits a la sortida, els entrepans que hi fa són bons i bé de preu...

L'altre dia, el de la vaga, poc després de que s'iniciés 'oficialment', amb el bar bastant ple de la clientela de sempre, va veure que un conegut entraba i darrera seu hi havia un grapat més de gent coneguda, va pensar "- Carai! A veure com ens ho farem amb els que hi ha i tota aquesta colla que ve". Ah! Però no. No venien a fer una cerveseta. Venien a tancar-li el bar!

El primer d'entrar el va informar que a les dotze havia començat la vaga general. Sense més va sortir i de seguida va entrar-ne un altre megàfon en mà, aquest 'convidant' a tothom a tocar el dos. El del bar va mirar de raonar amb ell explicant-li que el bar estaria tancat per vaga l'endemà, vaja, el que per a ell era l'endemà, a pocs minuts de les dotze encara ho considerava la jornada d''avui'.

Ni raonaments ni òsties! "- O tanques tu o te'l tanquem nosaltres". 'Nosaltres' eren una cinquantena llarga que estaven al mig del carrer fotent crits "- Huelga General!!!!" i cosetes així que anaven informant al veïnat que, com que l'endemà no anirien a treballar perquè estarien de vaga, no havia de sentir-se molestat perquè a aquelles hores els hi fessin un recital a la porta de casa.

Per a que la cosa no acabés malament, amb probables enfrontaments entre els clients i el piquet de la picor, el veí del bar va tancar portes.

Després es coneix que part dels integrants del piquet, sembla ser que una majoria, es van adonar de la manca absoluta de sentit comú de l'acció, obligant a un petitíssim bar a tancar portes aquella jornada havent-hi locals a llocs, com ara l'Heron City, que continuarien oberts. Van improvisar una assemblea al mig del carrer i van acabar decidint de disoldre el piquet. Malgrat això, un altre bar, tant o més petit, també unipersonal encara va ser 'informat' cap allà l'una de la matinada.

Els més perjudicats per l''acció revolucionària'?
El propietari del primer bar, amb el mal cos que li va quedar en veure que cinquanta coneguts el coaccionaven i que hauria de fer no un sinó dos dies de vaga, perquè qualsevol obria l'endemà, amb aquella prespectiva.
I l'altre, un veí actiu i activista, seriós, coherent, que formava part del piquet, bo i que en el moment de l''acció informativa' no estava present, i que des de l'endemà ha hagut de donar moltes explicacions a molts que li hem preguntat si és que s'havia tornat lelo.

I a qui li piqui, que es grati.


.

La vaga general

Una eina imprescindible dels obrers per a fer-se valer davant les injustícies abusives de la patronal o l'estat.

La que més em ve al cap és la Vaga de Tramvies de l'any 1951. En les acaballes de l'immediata postguerra i de les cartilles de racionament, amb la represió feixista acollonint i empastifant-ho tot, la gent del poble va decidir, quasi espontàniament, plantar-se i desafiar el règim no agafant el tramvia arrant la puja de preu del bitllet que els hi volien encolomar. Gent i més gent a peu pels carrers i els tramvies buits. Un èxit que va obligar les 'autoritats' a fer-se enrera i deixar el preu del bitllet com estava. L'enhorabona amb l'ogull de pertanyer (aviat llavors) a la classe obrera.

De cara dimecres vinent, dia 29 de setembre 2010, n'hi ha convocada una altre.

Res a veure amb la de 1951.

Unes centrals sindicals domesticades volen treure pit i fer-se valer, no de cara els treballadors i ciutadans, sinó de cara el poder, fent-se un espai més ample i poder mantenir els privilegis funcionarials de que gaudeixen. Contra la reforma laboral, diuen, que el govern centralista espanyol s'ha tret de la màniga per a fer-se valdre, al seu torn, davant la gran patronal, presidida, per cert, per un paio ineficaç i incompetent que va tancant empreses seves, i per a que la crisi la paguin els que l'han provocat i bla, bla, bla...

Uns altres s'han apuntat al carro i la convoquen per la independència de Catalunya. Mira, ja que es fa, treiem-ne suc. Està bé, oi? Però potser és barrrejar cireres amb esclops, no? La Independència de Catalunya es mereix, sens dubte, una Vaga General, però per si mateixa, no pas fent un capmàs.

He estat dubtant molt d'afegir-m'hi, de fet encara tinc dubtes. Però malgrat uns o altres acabin aprofitant-se'n, probablement faré vaga i la WEB STAP que administro també. Amb el nas tapat, això sí.

Tant se val que els que la convoquen no em mereixin cap, o no gaire en aquest cas, credibilitat. Les pífies, les mentides continuades, els enganys descarats i la incompetència del ZP i la seva colla són tant voluminosos, tant continuats, tan desastrosos, que no sabria passar aquell dia sense expresar-ho també.

La faré perquè crec en el dret de treballadors i ciutadans en general a manifestar contundenment el seu malestar; perquè crec que l'actual govern dels espanyols està incapacitat per a resoldre la situació de crisi financera; perquè n'estic fins el cap d'amunt de tant centralisme incompetent; perquè crec fermament en el dret del nostre país de desvincular-se de l'aplastant estat espanyol. Per això la faré. I per això el dimecres 29 de setembre la WEB STAP no s'actualitzarà i només s'hi podrà entrar a la versió de dimarts, el dia abans.

Després potser hauré d'anar a cal metge, perquè el meu pobre nas estarà tant massegat de tants dies d'apretar-me'l per a no sentir la ferum que potser sí que caldrà que li facin una mirada.



Vaga de tramvies 1951


.

Sentiments i orgull

'El nostre sentiment - el teu orgull'. No sé, no sé...

Potser sigui una idea genial aquest eslògan i amb les meves limitacions no sóc capaç d'entendre-ho. Tan de bo la resta de gent andreuenca s'hi identifiqui i es vegi motivada per a apropar-se més a la Unió Esportiva. Ja es veurà.

Per la meva banda no sé veure com els sentiments d'uns altres poden fer-ne sentir orgullós a un tercer. Si es comparteixen aquests sentiments sí, és clar, aquest pot ser el meu cas personal, ja que tinc un sentiment positiu cap a l'equip de futbol del meu poble i d'això me'n sento orgullós, com se'n deu sentir el o els que l'han ideat. Però l'andreuenc o l'andreuenca culé o perico, o del Betis per citar un altre club, perquè haurien de sentir-se orgullosos del sentiment d'uns veïns seus per un altre club que no sigui pel que ja tenen sentiment i, probablement, orgull? I, a més a més, veure's motivats no només a prestar atenció a què fa i com li va a aquest club que no és el seu, sinó a rascar-se la butxaca i anar a veure partits i no parlem ja de fer-se soci, abonat o accionista, que hauria de ser l'objectiu de la frase.

És aviat per a opinar críticament sobre la nova Junta de la Unió Esportiva, clar, tot i així ja hi ha alguns senyals que permeten fer alguna reflexió. Bo, això de la Grada Jove, pot motivar a que s'associïn més noies i nois, ja que els preus els són favorables i segurament ja compartien els sentiments, fins i tot potser l'orgull. Bo, el recolzament a la iniciativa de l'Esplai Sant Pacià per a visionar el partit contra el Dènia en pantalla gegant al local del teatre i en favor d'Esplais pel Món...
L'eslògan no em sembla, com ja he deixat clar, tant bo. Apujar els preus tampoc és allò que faci trempar, bo i que segurament s'havia de fer. El disseny del carnet d'aquesta temporada tampoc excita gaire.

I, clar, considerar que la WEB STAP no és mereixedora d'acreditació de premsa, és d'una manca de visió, de sensibilitat i de càlcul, increïbles, fins i tot de respecte.

Que el mitjà andreuenc amb més audiència del nostre poble, 294.000 visites en els últims dotze mesos, 3.500.000 de visites des del seu inici fa prop de 13 anys, que informa en portada setmana a setmana del proper partit i dels resultats i classificació, que va promoure l'adequació i el canvi de l'escut que havia imposat la dictadura, que sigui on primer es pot conèixer el resultat de cada partit... no mereixi poder acreditar-se com a premsa per a moure's per l'estadi, és com per a dubtar que aquesta Junta tingui les coses massa clares.

Que el seu webmestre, jo, sigui o no soci del club, que ho és, ho sóc, abonat i accionista, no hauria de tenir res a veure amb que al voltant d'un miler de visitants diariament veuen atreta l'atenció cap a la Unió Esportiva Sant Andreu, per a que això pogués i sabés valorar-ho amb justícia la Junta del Club. Vaja em sembla a mi.

El seus sentiments, el meu orgull? ...de moment ho tenim fotut.



l'eslògan i el carnet 2010-2011
el partit Dènia-Sant Andreu en pantalla gran a Sant Pacià
la WEB STAP
La Unió Esportiva a la WEB STAP
el calendari de partits a la WEB STAP
la classificació a la WEB STAP


.

Qüestió de tamany

Últimament he debatut i fins i tot discutit amb persones que opinen que això de que Catalunya sigui independent és superfluu i fins i tot negatiu. Que serà una pèrdua d'energia que hauria de ser canalitzada cap a la lluita social. Que, a última hora, serà posar en mans de burgesos capitalistes el futur i que els mals del món venen precisament d'especuladors capitalistes globalitzats, per tant, contra què s'ha d'anar és contra aquesta escòria que sagna les classes populars.

I no dic jo que no tinguin raó. Que els mals de la humatinat no s'arreglaran ni de bon tros amb un nou Estat.

Però per anar avançant per algun lloc s'ha de començar, no? Perquè varetes màgiques que acabin amb la misèria i l'opresió ja es va veure amb la U.R.S.S. que no n'hi ha. I reduir i apropar els vividors, especuladors, polítics i altres exemplars d'éssers que fan la viu-viu amb la suor i les penalitats de la majoria, pot ajudar a identificar-los i a tenir-los més controlats i pressionats.

Perquè, des del punt de vista àcrata de prioritzar la Revolució Social i l'eliminació de barreres ideològiques, religioses i econòmiques, no veig quin mal ens pot fer treure'ns del damunt a un bon grapat de vividors, especuladors i polítics xuclasang que, a més a més, distorsionen la realitat espoliant-nos en el seu propi profit i mantenint enganyats als anomenats companys de classe, als que fan creure que els séus mals venen de la manca de solidaritat dels catalans.

Que el que deixaran de xuclar uns ho xuclaran uns altres, diuen. Potser sí, vaja, segur que alguns ho intentaran. Però en seran menys i els podrem conèixer més, perquè no seran a centenars de quilòmetres, sinó aquí mateix i, per tant, fins i tot els podrem neutralitzar més.

Pot ser que l'antidogmatisme que hi ha a la base de les idees llibertàries hauria de ser més rigorós i present per part d'aquestes persones que, de bona fè, revifen uns postulats que potser són ben dogmàtics. No hi ha pitjor mal que la ignorància i a la ignorància se la combat de prop, amb coneixaments empírics, no dogmatitzats, mai centralitzats i mediatitzats per interessos aliens a qui burxa per sortir del desconeixament. I això només es pot fer de prop, utilitzant tots els recursos que es tenen i evitant que aquests recursos estiguin en mans inadequades i, a sobre, llunyanes.

Durant la Revolució que es va iniciar el 1936 es van dur a terme un munt de col·lectivitzacions. És a dir es va reduir el tamany de l'entorn i es va donar responsabilitat a unes quantes persones conegudes per a gestionar els recursos i avançar cap els objectius que la col·lectivitat havia decidit marcar. No es va deixar que fos un Comité Central llunyà qui decidís qui i com s'havia de gestionar una col·lectivització concreta, bo i que confederalment es tenia en compte els objectius revolucionaris que aquell comité emmanava, entre altres el de lluitar contre el feixisme explícit i abassegadorament centralista dels del "movimiento".

No sé veure que ara pugui ser tant diferent. A la nostra col·lectivitat d'ara l'anomenem Catalunya. El Comité Central Confederal pot ser el Parlament Europeu. I els que hem de decidir qui ens gestionarà els recursos propis i s'enfrontarà al centralisme, la mentida, l'espoli i la ignorància, som nosaltres.

En el temps que ens ha tocat viure a l'Assemblea s'en hi diu Parlament i el vot, ara, no es fa a mà alçada sinó ficant un paperet en una urna, però els que, si volem, decidim qui seran els responsables seguim sent el Poble.

I de cap manera vull dir que amb això ja n'hi hagi prou. Que, qui ho vegi just i convenient, no hagi de seguir lluitant per a que s'arribi a produir la revolució social. Però el que sí dic és que aquesta lluita serà més efectiva i fins i tot més fàcil en un entorn de tamany més assequible, més humà i sense tants xuclasang, a més a més forasters i amb interesos ben contraris als nostres.

Així que potser tot plegat sigui una qüestió de tamany. I en aquest cas l'aventatge la té el que la té més petita.


.

Ui! quina por

Por a tenir por, aquesta és l'única por que hauriem de tenir.

Tot i que Europa ens ha ben fotut en prou ocassions, deixant-nos penjats en mans de borbons i francos quan s'havien compromès a fer costat al poble català i a la legalitat democràtica, en aquesta excepcional ocasió això és ben improbable.

Ara som Europa, som Unió Europea. Ara no ens defensem amb les armes de l'agressió espanyola. Ara el perillós per a nosaltres "ejército español" no va per lliure, forma part de l'OTAN.

Ara exigim el nostre dret, reconegut per l'ONU, a decidir el nostre futur, la nostra independència, depositant paperets a unes urnes i sumant els que diuen que volem ser un país democràtic dintre la Unió Europea a la qual pertanyem. Un país democràtic i independent d'aquest altre país que porta d'ençà els "Reyes Católicos" fent-nos la gitza, espoliant-nos, aplastant-nos culturalment.

Ara només ens podrà fer fotre la nostra por. Una por no se sap ben bé a què. Una por acumulada al llarg dels segles, interioritzada per molts. Una por destructiva si no li plantem cara. Plantar-li cara a la nostra por irracional és molt més senzill que fer-ho a exercits, canons, tancs i avions de combat, evidentment.

Sí, ja sabem com les gasten els veïns de ponent. Anulen furs i institucions; esquarteren el territori; prohibeixen la llengua; enganyen ("apoyaré el estatuto que salga del Parlament..."); riboten, aigualeixen i recorren als seus tribunals; entorpeixen lleis i ressolucions europees; prenen acords que ens afecten directament ben en contra del que ens interessa mínimament. I així seguirà sent mentre formem part del seu estat, però només mentre formem part del seu estat.

I si la pròpia por no ens ho impedeix, aquesta vegada deixarem de ser una part d'ells forçosament i forçada.

Ara, ben aviat, el 24 d'octubre sembla ser, si tots, si més no la majoria, deixem el paperet a l'urna amb el vot per a una coalició que es comprometi a proclamar la Independència des del Parlament, iniciarem el camí irreversible cap a ser nosaltres, només nosaltres, dins el marc democràtic de la Unió Europea, els que decidirem i farem el que ens sembli convenient per als nostres interesos d'aquí en endavant.

Perquè és clar que, tots els que estan organitzats o s'estan organitzant políticament a hores d'ara, es presentaran units. Perquè només això és el que poden fer, perquè només això és el que en aquest moment es pot i s'ha de fer. I segur que és el que acabaran fent. El moment històric que ens ha tocat viure no admet egoïsmes, personalismes ni collonades.

Por? Por a deixar un paperet a una urna? Ui! Sí, quina por.
Qui ha dit por? Pit i pebrots! Canya!


.

Anem-hi anant

Els de sempre han tornat a fer el de sempre: discutir, fer-se els pinxos i tornar-la a espifiar. Cadascú és fill de sa mare i, ja se sap, de mare només n'hi ha una i la de l'un i la de l'altre i la de l'altre i l'altre, s'estiren el monyo, dissimuladament que no és bo donar l'espectacle, però al cap d'avall acaben sempre fent un vodevil, una mena de tragicomèdia amb un guió ben conegut... "-la culpa és teva".

Al Parlament ja la van muntar per a arribar a una 'declaració unitària' que fotia frisança per la fluixera que desprenia. Al "Congreso de los Diputados" ho han fet pitjor encara, hi han escenificat un altre sainet conegut... "-no t'estimo... ni jo tampoc a tu, elis, elis". Déu n'hi do!

No n'aprendran mai. Ni que centenars de milers de ciutadans patriotes els hi cridin esgargamellant-se uns dies abans.

Anem parant l'orella i afinant la vista, oi?

N'hi ha uns altres, els 'nous', que sembla que tenen el cap més ben posat sobre les espatlles i hi van anant. De l'important, i marejador, nombre de sigles d'organitzacions que avancen cap a la independència n'ha sortit una proposta imprescindible i que sembla seriosa: "-anem-hi junts o ens la tornarem a fotre".

Solidaritat Catalana per l'Independència l'han anomenat els proposants. Sona prou bé.

Ara s'ha d'anar avançant i sumant. Si més no han d'anar-ne parlant i configurant un programa i unes llistes. Cal que els que acabin demanant-nos el vot a la tardor tinguin clar que el que és important, ara com ara l'únic que és important, és el país, la nació, i ens ho transmetin. Després, bo i proclamada la independència des del Parlament, convocat el referèndum que ho sancioni, redactada la Constitució Catalana i refrendada, ja tindran temps d'explica-nos què tenen de diferent i de bo cadascuna de les seves propostes particulars.

Seguim afinant la vista i parant l'orella, que hi estem anant.


Crida a la Solidaritat Catalana per la Independència
Ens criden
La crida a la solidaritat independentista rep les primeres respostes
Els partits catalans trenquen la fràgil unitat de la resolució del parlament


.

'Quan convé seguem cadenes' ...doncs som-hi !

La gent ja hem complert. Catalanes i catalans, joves i vells, de 'dretes' i d''esquerres', d'aquí i d'allà, vam anar a Barcelona, un dissabte de juliol a les sis de la tarda, que es diu aviat i se'n ha de tenir ganes, i vam passar-nos l'estona cridant 'IN'!!!! 'INDE'!!!! 'INDEPENDÈNCIA'!!!!. Caminant quan podiem o allà plantats a l'embús. D'allò de 'volem l'estatut' no en vaig sentir prou gaire res, potser el senyor Montilla i un parell d'amics seus... vaja, no ho sé perquè no vaig tenir el plaer, ni m'hi vaig esforçar gaire, tot s'ha de dir, d'acostar-me prop d'ell.

Uns que es coneix que tenen unes calculadores diguem-ne atòmiques, els n'hi van sortir cinquanta o seixanta mil, sense descomptar-se. Uns altres, tirant curt, un milió i mig. I la guardia urbana, que aquest cop van tirar llarg pel que es veu, en va comptar un milió cent mil. No ve d'aquí, n'erem un grapat que posava la pell de gallina.

I qui vulgui fer lectures esgairades, doncs allà ell. Potser que passi per un professional de la dislèxia i que miri que tingui també uns bons coneixaments d'oftalmologia, d'otorrinolaringologia i, fins i tot, de psiquiatria, que tal vegada el podrà ajudar ...si es deixa.

Ara, però, sembla que és l'hora dels que es dediquen a la política i també dels que s'hi volen dedicar de bell nou. Perquè la gent, la massa que diuen, podem deixar clar què volem, cap on volem anar, d'on volem sortir-nos-en... però els que ens ho han de fer accessible, portar i treure, són els polítics i els seus partits. És des del Parlament d'on s'ha de proclamar la Independència i al Parlament el que hi ha són els polítics dintre els seus partits.

Clar que els que tenim la paella pel mànec som les 'masses', que som els que anem de tant en tant a deixar un paperet a una mena de terrari per a dir qui permetem que tingui la responsabilitat de fer i desfer durant quatre anys. Ja caldrà que no ens deixem entabanar, altre cop, per xerrameques i esbufegs tipus 'que ve el lloPP', o per crits a cau d'orella de 'peixos al cove', ni per antiguitats museístiques sobre la 'unitat dels treballadors'. Tot això si de cas després, un cop haguem agafat fermament el camí que ens correspon i que vam passar-nos la tarda cridant a cor que vols.

Malgrat tot, d'aquí a l'hora del paperet a l'urna, els que es dediquen ara com ara a la política ja convindria que anessin explicant-se els uns als altres què és que va passar dissabte. Sobretot als seus col·legues de fora, als de l'estat espanyol no cal no, del Parlament Europeu, dels partits afins de països civilitzats, als que hagin pogut contactar des de les Delegacions de la Generalitat de Catalunya, que potser sigui per a això per al que serveixin. Que de fora vagin veient i notant que això va de bo, perquè serà des de fora d'on hauran d'arribar les complicitats, els recolzaments i el reconeixament, al cap d'avall.

I tots nosaltres anem parant l'orella i afinant la vista, per a que el dia del paperet anem a tornar a dir què volem i qui permetrem que se'n cuidi, dels que ja hi són i que ja hem anant veint què fan a l'hora de la veritat, o dels nous, que hauran de començar per posar-se d'acord i no deixar-nos amb un batibull de sigles.

Som-hi, doncs?!


Som una Nació: nosaltres decidim
1.500.000 ciutadans omplen Barcelona per la independència
Imatges
Del milió i mig als seixanta-vuit


.

Decidim anar-hi, oi?

Estem convocats tots per el que en diuen la Societat Civil per a anar dissabte dia 10 de juliol a fotre una botifarra immensa, tot formant part d'una manifestació, a l'estat espanyol.

Hi anirem, oi?

Hi ha coses que sonen bé: 'societat civil', sense militars ni militants; 'som una Nació', un lloc d'una determinada manera i amb una determinada cultura on neixem persones; 'nosaltres decidim', expressió d'una voluntat de ser adults i lliures...

N'hi ha d'altres que no en sonen gens de bé: 'summissió', 'cul llogat', 'sí bwana', "a las órdenes de usted", 'que ve el lloPP', "indisoluble unidaz"...

Aquest dissabte se'ns convoca, sense dir-ho específicament, clar, a fotre una incommensurable botifarra al centralisme, a la "unidaddeespaña", a l'expoli, a la seva "constitución", als seus "tribunalesconstitucionales", als titafluixa, als botiflers, a seguir sent, en definitiva, massels i esclaus.

Hi anirem, oi?

Perquè mai en els últims tres-cents anys hi ha hagut unes condicions tan favorables per a fer-ho i, a més a més, pacíficament, democràticament i legítimament bo i que diguin que ilegalment (segons les seves lleis i estatuts i constitucions).

L'estatut? Que se'l confitin. Sense ser la solució, va sortir del Parlament de Catalunya amb unes possibilitats que arribaven a il·lusionar, il·lusos que som, ves. Però després de l'"apaño" entre el Mas i el Sapatero, després del ribotat del Guerra, després de "las Cortes", ja va quedar un bon nyap. Un nyap que una minoria vam anar a votar, alguns que NO, però la majoria de babaus que vam votar van dir que sí, per allò de 'que ve el lloPP' més que res i vam tornar a estar ben fotuts. I el lloPP, a sobre, va venir, vaja, va anar a dir al "tribunalconstitucional" que allò no podia ser, que què ens haviem cregut, que si patatim, que si patatam...

I aquell grupet, amb tota la catxassa, va acabar dient el que fa tres-cents anys que ens diuen: "ustedes a callar i a pagar, que para eso están", "que es eso de Nació, de llengua preferent, de...", "no nos toquen los indisolubles i nos escriben cien veces 'la indisoluble unidad de la nación española' en cada página de su estatut, pues no faltaría más".

Botifarra !!!!

Hi anirem, oi?
Jo hi aniré.
Em sento ben moralment exclòs de la constitució espanyola.


.

No hi ha hagut esgarrapada, a veure com ens en sortim

Joan Gaspart ha deixat anar el què pensava, o el que ha volgut que sabéssim del què pensa, en un discurs llarg, tipus Fidel Castro quasi. Seguirà posant calés i l'entrenador dels tres 'play off', en Natxo Gonzàlez, seguirà per a mirar de disputar el quart la temporada entrant.

No hi ha hagut, doncs, esgarrapada.

Les carícies ens les haurem d'anar fent nosaltres mateixos, però, i sense adormir-nos-hi, perquè si no sabem trobar la manera de que entrin més euros, el final de la temporada que ve serà dramàtic i sangonós. Que després de més de trenta anys afluixant la mosca i després de rebre les 'atencions' dels que ho saben tot (tot el que han pogut anar aprenent i interpretant al llarg de molt menys temps de trenta anys) l'amic Joan ens farà un paquetet amb totes les seves accions, ens les regalarà i ens haurem d'espavilar solets, del tot.

Ha parlat molta més gent andreuenca. Els més joves, que malgrat saber el que saben i no més, saben més del que els hi podia semblar a alguns, han deixat a caldo a la Junta Directiva actual, no pas a la Junta d'Accionistes, que són els que de veritat manen. No m'estranyaria gens una dimissió en bloc, que tampoc és potser el que més convé ara mateix.

Em veig a venir una nova Junta, força jove, que haurà de posar fil a l'agulla i tenir a punt formes i maneres d'arribar a la gent de Sant Andreu de Palomar, motivar-la, il·lusionar-la i captar-la per a que adquireixin accions, es facin abonats --socis se'n deia abans de la SAE-- i tapin el ciment de les grades amb la seva presència cada partit, des de l'inici de la Temporada 2010-2011. I més els hi valdria que els i les de l'actual Junta no se'ls girin del tot d'esquena, perquè sinó ho tindran més pelut.

A patir, tot col·laborant-hi, toca.

.

Carícies i esgarrapades

Això ens va donant la vida. Les esgarrapades, clar, es noten més, fan mal, fan nosa i persistim en no oblidar-les passi el temps que passi. Les carícies semblen de franc, se les valora el justet o gens, com si això fos el que hagués de ser constantment.

I diria jo que amb el temps es van equilibrant, bé tampoc sempre, hi ha carícies molt dolces, diguem-ne l'encert en la loteria amb un pessic important, per exemple, i esgarrapades profondes, dures, de mal pair, com ara malalties i morts sovintejades, en primera persona i/o en l'entorn proper.

Sense dramatisme exagerat, al nostre poble n'estem gaudint-patint unes quantes últimament.

La Unió Esportiva Sant Andreu va guanyar la Lliga i és el Campió del seu grup, el 3er.
El Versalles ja és obert i està bonic i acollidor.
Sant Andreu Decideix es va fent sòlid, amb nous voluntaris i adherits...

Per altra banda, La U. E. Sant Andreu no ha passat les eliminatòries i seguirà, segurament, a Segona B una altre temporada.
Al Versalles segueix, clar, sense poder-s'hi fumar.
No en sé cap d'esgarrapada de StAD i me'n alegro molt.

La carícia alegre de ser Campions de Lliga i tornar a disputar per segon any consecutiu les eliminatòries cap a Segona A, ha sortit ben esgarrapada al cap d'avall. Aquesta colla que s'autoanomenen "colegiados" no poden suportar la nostra samarreta i ens foten i refoten una vegada i una altre. Malgrat que no ho sembli el Sr. Gaspart, fins on sé de fonts fiables, ha mogut i remogut tot el que ha pogut la "Federación Española de Fútbol", d'on n'és vicepresident, per tal d'evitar-ho, però s'ha trobat amb un argument de mal rebatre: "- Si, a veces cometemos errores ...pero si su equipo hubiera marcado uno o dos goles el 'error' no se hubiera notado". Noi! A veure com ho rebats això?

I és que en quatre partits d'eliminatòria fer un únic, i al cap d'avall trist, gol, no fa gaire assequible pujar de categoria. Pitin el què pitin els àrbitres, que ja podiem comptar què seria... el què va ser: gols nostres anul·lats, gols falsos dels altres acceptats, penals a favor cap, ni legals ni ilegítims i penals falsos a favor dels altres, concretament del Barça At., donats per bons. Però això ja es sabia. I només fer-li gols, quatre, a la Universidad de LPGC, dos per partit, i un i prou a la Ponferradina, no equilibra de cap manera l'assetjament arbitral.

Ara ens en pot venir una altre d'esgarrapada, de les doloroses. Podria ser que Joan Gaspart es desentengués de la Unió Esportiva.

Ja es sabia que els negocis no li rutllaven prou bé, com a quasi ningú, cosa de la crisi. Acabar perdent les eliminatòries d'ascens i no estar a Segona A, que podia haver ajudat a equilibrar el pressupost per a la temporada vinent, sembla que fa que es plantegi prendre una decisió dolorosa, sobretot per a tots nosaltres. Però que uns brètols intentessin agredir-lo i li fotessin ratllades al seu vehicle, pot ser que el pugui acabar decidint a deixar-nos plantats i tocar el dos.

Puc entendre que el resultat final de les eliminatòries; la presència, poc comprensible de Boixos Nois, que tenen vetada l'entrada al seu propi estadi, al Narcís Sala; les agressions d'aquesta púrria bo i acabat el partit; la icompresible incompetència dels membres de 'seguretat', privada i pública; i alguna pressumpta declaració del Sr. Gaspart sobre el seu cor partit en la eliminatòria Barça At.- U. E. Sant Andreu, poguessin exaltar a uns bordegassos que senten i viuen la samarreta andreuenca... però s'ha de ser burro per a carregar contra qui ha fet possible que seguim sent. Qui se'n faria càrrec, en aquests temps punyeteros, del Club? Ells? Els ratllacotxes?

Sr. Gaspart, si us plau, no ens esgarrapi vostè.


.

Va i no va

Coses que se'n van sortint i altres que es queden encalladotes, així estant sent aquests últims dies, setmanes, des de la meva prespectiva.

Se'n surt la Unió Esportiva, que es proclama Campió del Grup 3er. de Segona Divisió B dues jornades abans del final de la Lliga. Enhorabona Campions ! I no només el primer equip, sinó que la canalla no es queda enrera i també queden Campions abans d'hora i ascendeixen de categoria. Per al Cadet A, l’Infantil A i l’Aleví A, també l'enhorabona, i tant!

El que no acaba d'anar futbolerament parlant és el munt de ciment que es segueix veient a les grades, tot i els excel·lents resultats. Ni deixant entrar de franc s'aconsegueix tapar el ciment amb afeccionats. Potser la comunicació no és prou eficient, potser la gent de Sant Andreu està massa preocupada pel Barça... potser les dues coses... A veure si de cara al partit d'eliminatòria per a ascendir a Segona Divisió A millora la comunicació i la gent andreuenca dóna la importància que es mereix a un esdeveniment com aquest que fa anys i panys que no succeeix i s'anima a anar a l'estadi.

Se'n comencen a sortir, també, els botiguers i comerciants del Carrer Gran més enllà del carrer Malats, que han vist que si no es belluguen i treuen pit, l'estranya situació d'una administració afavorint descaradament un empresa privada, pot perpetuar que la gent segueixi sense atrevir-se a passar del carrer Malats i adonar-se que no només a l'afavorit 'Eix' hi ha bon comerç andreuenc.

No em sembla que acabi d'anar la Comissió Ciutadana Organitzadora 'Sant Andreu Decideix'. Si més no, no pas com m'agradaria. Els veig amb un síndrome d'Estocolm fort, molt fort. No puc entendre que quedi 'vetat' l'escut de Sant Andreu de Palomar en una acció destinada, a Sant Andreu, a poder-se manifestar a favor, o en contra, de la llibertat d'un poble. Que el poble sigui el català no pot obviar que la situació pel poble andreuenc sigui la mateixa: subordinació al centralisme. En canvi s'estan movent subordinadament vers 'Barcelona Decideix' i comencen a arraconar qui té clar que a la gent de Sant Andreu de Palomar no s'hi arriba amb missatges 'barcelonins'. En això crec que s'assemblen als dirigents de la Unió Esportiva.

No acaba d'anar tampoc el Versalles. Vaja que de moment ni tan sols comença a anar. S'hi veu moviment interior, però van passant els dies i les portes segueixen tancades.

Que pessimista, oi? Potser és que el fet que la caloreta tampoc acabi d'anar i el fred, que no m'agrada, segueixi present, fa que vegi l'ampolla mig buida quan, estant a la meitat, tan mig buida com mig plena està.

A veure si d'aquí a uns dies, quan torni a tenir necessitat d'ajuntar paraules per a dir el que em passa pel cap, l'enfoc sigui menys galdós.


Ja som Campions
Felicitats Campions
Passadís als Campions
Unió de Comerciants Sant Andreu Nord
Sant Andreu Decideix a la WEB STAP
Sant Andreu Decideix


.

La Canonja ens mostra el camí

Avui, 20 d'Abril, fa 113 anys que el nostre Municipi, Sant Andreu de Palomar, va ser annexionat al de Barcelona. A la gent andreuenca de llavors li va sentar com una patada al fetge.

No a tota la gent, clar, hi va haver fatxendes, sempre n'hi ha, igual que de botiflers, que per tal de quedar destacats i per sobre dels seus veïns, van aplaudir i recolzar la imposició. Els que van veure, la majoria, que allò no era bo de cap manera pel poble van formar la Junta Desagregacionista, van rascar-se les butxaques llogant un advocat i van reclamar a Madrit que no es dués a efecte. Endebades. La reina de les espanyes va dir que endavant, que què volia dir que aquella colla d'arreplegats no volguessin formar part d'una maravella maravellosa com la Gran Barcelona... annexionats i santes pàsqües!

I, noi, va neixer el 'barri' de "San Andrés". Apa! ja no som de poble, des de llavors som de 'barri'. Que bé, oi?

Amb les diferències que hi poguessin haver, que n'hi havia, clar, als canongins els va passar quelcom de semblant. Més bèstia, molt més especulatiu i de fa menys anys, però amb el mateix resultat: el centralisme els va enxampar i va transformar en 'veïns de barri' d'una ciutat que no era la seva, a la gent de La Canonja per comptes de 'veïns del seu propi poble'.

Però, mira, no s'hi van conformar, amb el pas del temps van moure's, van llogar un advocat i van anar fent passes per a arribar on van arribar el passat dijous, quinze d'abril de 2010: tornen a ser un Municipi Independent, com havien sigut sempre.

I això que 'legalment' van ser ells qui van demanar l'agregació a Tarragona, i que els que ho van fer efectiu ho van fer tenint en compte i respectant totes les lleis vigents en aquell moment --lleis franquistes, no cal dir-ho, d'aquell any 1964-- i que no van protestar desseguida. No com a nosaltres, que ens van annexionar tant sí com no saltant-se les de 1897, que deien que un Municipi podia annexionar-ne un altre de colindant, cosa que no es donava ja que entremig hi havia, hi ha, Sant Martí de Provençals i, a més a més, nosaltres sí que vam deixar clar des del primer moment que no voliem deixar de ser gent andreuenca per a passar a ser 'barcelonins de barri'.

A veure si ens anem posant les piles i comencem a plantejar-nos seriosament que això de que sigui el centralisme, 'monàrquic', 'republicà', 'feixista' o 'democràtic', qui ens vagi remenant les cireres al seu gust no té res d'irreversible. Que caldrà dedicar-hi hores, esforços i calés, però que podem arribar on han arribat fa tot just cinc dies la gent de La Canonja. Amb els ets i uts que calgui, però podent decidir nosaltres mateixos quin andreuenc o quina andreuenca s'estarà prenent les decisions que ens afectin des de l'Ajuntament de Sant Andreu de Palomar. No com ara que ens les van fotent (esquarterament, Meridiana, Rambla, 'Nou Barris', cementiri, casernes, T.G.V., 'nova centralitat', Fabra i Coats...) i les anem entomant, decisions de gent de Barcelona que s'estan a l'edifici del nostre Ajuntament com si fos seu.

46 anys han trigat a La Canonja a retrobar la seva llibertat i la seva pròpia responsabilitat. Naltros ja en portem 113, que si bé és veritat que al costat dels més de 2.000 d'història no és res, ens en caldrà gaires més per a començar a aplicar-nos l'autodeterminació que reclamem per el nostre país?


el 20 d'Abril a la WEB STAP
20 d'Abril 2010
la Història de Sant Andreu de Palomar
Ajuntament de La Canonja
La Canonja, tot el procés per a deixar de ser un 'barri'


.

És la crisi, companys

Ara ja en tinc una idea més aclarida. En Crístian Puigdollers s'ha embolicat la manta al cap i tirarà endavant tot sol, bé, amb el senyor Pere per allà fent-li costat, el Versalles. La Unió Esportiva potser, només potser, hi tindrà una presència no concretada. L'Edu i la Montse hi seran, si volen, tot just per a fer una cerveseta, com jo o com qualsevol altre.

Primer vaig conèixer la versió de'n Crístian que deia que Gaspart-Husa-U.E.St.A s'havien fet enrera. La veritat és que vaig pensar que era un malentès, una manera personal d'interpretar el ritme pausat que habitualment té el Sant Andreu a l'hora de deixar anar calés, en front del que ell volia i necessitava.

Per a saber que en deien des del Club vaig haver d'esperar a l'assemblea d'accionistes que es va fer divendres passat. Ben bé era així, el senyor Gaspart estava afectat per la punyetera crisi i no aportaria la quantitat que s'havia previst. Prou feina tenia, va dir, amb evitar que la recessió li afectés massa en els seus negocis. Un ERE i tot havia hagut de fer i, clar, els seus treballadors l'empenyien a que els euros que hi haguessin es fessin servir a Husa i no pas per a jocs de pilota. Així que van mirar de sortir-se'n amb una gestió d'aval amb els de la Damm, que tampoc va reixir del tot.

Es van dir més coses a l'assemblea referides a la Unió Esportiva Sant Andreu. Un altre dia miraré de comentar-les en detall.

En Crístian, però, valent ell, segueix tot sol, corrent cada vegada més riscos, amb el Versalles, que obrirà properament. Ha lograt l'aval de la Damm després d'augmentar solet la inversió, em va dir. No tinc clar ara mateix si em va concretar la data o és que se me'n ha anat del cap, sigui com sigui obrirà. I ho farà amb la barra retornada al mig del local, amb la idea que ens sentirem més còmodes mirant per els finestrals que no pas de cara a la paret com en l'última versió i també en la dels anys '20.

On segueixo pensant que hi ha hagut malentès, i on segueixo creient que el senyor Pere Heredero no hi és aliè, és en com ha anat tot plegat entre la Montse, l'Edu i en Crístian.

Serà sens dubte motiu de profonda satisfacció tornar a tenir la possibilitat d'anar pel Versalles i que sigui així per la valentia tossuda d'un andreuenc agoserat. Per a mi serà com abans de que se'n fessin càrrec la Montse i l'Edu, hi aniré de tant en tant, més sovint quant més gent amiga hi trobi que també hi va... el no poder-hi fer un cigarret mentre em foto una canyeta m'ho farà més feixuc, això sí.

.

Divorci versallesc

Sembla ser que no ha sigut possible. El Versalles i la Unió Esportiva Sant Andreu no aniran de bracet en aquesta nova etapa. Tampoc ho sé del cert, perquè ni una banda ni l'altre m'han contestat quan m'he interessat pel tema. Però si no s'imposa el seny, no sé pas com a hores d'ara, el que havia de ser un projecte molt beneficiós per a tots, per al Versalles com a negoci, per a la Unió Esportiva com a apropament a l'afició i per a la gent andreuenca que recuperaria l'un i accediria amb facilitat a l'altre, la cosa s'ha esguerrat.

I, com ha sigut possible això? Amb lo ben encarrilat que estava l'assumpte... En Joan Gaspart, l'Edu i la Montse, els últims gestors del bar, van arribar a uns acords que només quedaven pendents del manteniment o l'augment moderat del lloguer. Però els acords eren en ferm tret d'aquest serrell.

Clar, l'avarícia, o els 'legítims interesos', dels propietaris, una immobiliària de Madrit, va fotre un gerro d'aigua freda per sobre de tothom a l'hora de voler doblar el lloguer, ja exagerat des del meu punt de vista, que l'Edu i la Montse pagaven. 12.000 euros al mes en volien. Dos milions de pessetes, que es diu aviat. En Gaspart i Husa van decidir esperar a que adeqüessin el preu i tot va quedar en "stand by", que cantava en Lennon.

Però ara els propietaris han tocat de peus a terra i en veure que a 12.000 euros no hi havia despistat que els hi llogués van baixar a 8.000 sembla ser, una bestiesa encara, però pels que intervenien en la operació va semblar assumible.

I aquí s'inicien els 'estranys'. La Unió Esportiva Sant Andreu i Crístian Puigdollers serien els socis que reobririen el Versalles... amb el senyor Pere Heredero d'assessor. Ah, coi! Quina jugada! Una persona de la categoria, gran, enorme, incommensurable categoria del Pere Heredero també hi seria pel mig. Bona aquesta!

I l'Edu i la Montse? Com si no existissin, passant d'ells com de les vaques. Fora. Cagada pastoret! Ni una trucada, ni un correu-e, ni una paraula. Aquí em va semblar que, qui fos de la U.E. StA., es feia una pífia. Potser no calia ni donar explicacions, que sí calia, però si més no haguessin hagut de dir-lis què s'havia decidit, no?, que no se'n haguessin d'assabentar pels clàssics rumors que van anar corrent pel poble.

Però des de la meva sub-categoria no em veig capaç ni tan sols d'opinar sobre com va ser que el senyor Heredero va anar remenant fils, fent trucadetes i mantenint converses amb uns, U.E., i altre, Crístian, per a arribar a aquest acord... que ara s'ha esgarrenxat i fet bocins. Mai, mai, tindré jo prou categoria per a saber que passa per aquell cap de gran, enorme, incommensurable categoria... tots tenim les nostres limitacions i, per part meva, un parell de sacs plens.

Tan de bo el Crístian pugui aprofitar la categoria del seu assessor i se'n surti. I, potser, vaja que trobo que mai es pot dir mai, algun dia la Unió Esportiva Sant Andreu reprendrà el projecte de tenir la Seu Social al cor del poble, al Versalles. I potser fins i tot, en Crístian, l'Edu i la Montse es podran fotre d'acord per a fer que llisqui suau. Poca categoria això però, oi Pere?

.

Neva! Oh! Que macu!

Això, o expressions semblants, es van anar sentint a mig matí i principi de la tarda de dilluns passat.

No hi estava pas d'acord. No li se veure què té de bonic, la neu.

Sí que és veritat que sent un fenòmen no massa habitual per aquests racons de món, i gens habitual pel raconet que ocupa StAP, es fa curiós d'observar, sobretot des de la finestra si estàs a casa i no t'has quedat sense butà a l'estufa, com van caient floquets i com les teulades s'emblanquinen i els tarongers van combinant el verd, el blanc i el taronja. Si t'atrapa al mig del carrer sense paraigües per no haver escoltat el que van dir els del temps, ja són figues d'un altre paner, però.

Després, a mida que s'anava acostant el vespre, ja hi anava havent divisió en les opinions. '- Quin fred que fot', '-Ves, que rellisca', '-Tinc els peus xops'...

I, ja entrant la nit la cosa s'anava tornant preocupant per a més d'un. Encallats en un dels 'imprevisibles-inevitables' embussos de trànsit; a casa d'una parenta, qui en tenia una a prop, al no poder tornar a casa després de la feina; arribant xop de cap a peus, mig congelat i a les tantes, qui va tenir sort i va poder retornar a casa...

Sempre m'ha fet dubtar de la meva capacitat d'interpretació estètica el fenòmen que fa que, el que era una obra d'art de colors i textures, tot quedi en blanc i gris i agradi a tanta gent. El Pirineu a la tardor és aquesta obra d'art que et deixa bocabadat de tants matisos d'ocre, de groc, de verd, de rojos agranatats, de taronja... i, de cop, es fot a nevar i tot queda blanc i gris, humit i fred. Llavors és quan molta gent li troba la bellesa que per a mi acaba de desaparèixer.

La meva filla petita, no pas la més petita, al néixer es va 'acordar' que es diria Núria. Però, tot anant cap el registre, no vaig poder deixar de donar voltes a que durant tota la vida hauria d'anomenar a aquella criatura de la mateixa manera que el lloc que una vegada, sent jovenet, em va fer passar fred i malestars tot un dia en una excursió de l'empresa on treballava. Quan vaig ser al davant d'aquell home que em va dir "-Nombre de la niña", em va sortir de l'ànima Aurora. Bé és veritat que feia un parell de mesos que tornant d'un viatge a Espanya, llarg, dur i gens productiu, des de Santander, de matinada, plovent a bots i barrals, just a l'entrar a Euskadi, va deixar de ploure i vaig embadalir-me amb l'aurora més bonica i espectacular que he vist mai, fins ara, i això hi va influir definitivament. Per sort la seva mare ho va entendre i tota la família es va acostumar aviat a no dir-li, fredament, Núria sinó Aurora, la de dits somrosats.

Però dilluns va nevar i ahir molta gent coneguda estava en desacord amb mi. No sé si els de l'Ateneu també, tenint en compte que el pes de la neu els va tronxar, o quasi, un arbret, o arbust gros, que tenen, o tenien, al pati d'entrada de l'entitat.

Si hi ha neu i/o fa fred, que no m'hi busquin. La nevada de 1962 segurament em va deixar saturat.


imatges de la nevada al Barri d'Estadella
imatges de la nevada al Barri de Sant Pacià
imatges de la nevada al Barri de Mercadal
L'Ateneu

.

A Sant Andreu decidirem

En vam ser un centenar llarg, cent dotze, els que vam aprovar per unanimitat la constitució de la Comissió Ciutadana Organitzadora 'Sant Andreu Decideix'.

Gent jove, gent vella i no tant ompliem la sala de dalt, la del teatre, del Centre Cívic, asseguts i d'empeus. A la mesa hi havia en Jaume Domènech, home moderat i moderador, que va ser membre de la Comissió Pro Rambla que va fer que ens la retornessin i, posteriorment president de l'A.VV. de StAP. També l'Ivan Altimira, exokupa militant, membre actiu de Diables de Sant Andreu, actor i participant a Sant Hilari Sacalm com a voluntari de la seva Consulta per l'Independència. I, per fi, en Xavier Bassiana, l'activista cultural que va recuperar la nau de la fàbrica Ivanow i la va convertir en un Centre Cultural, també és el culpable de l'enrenou negatiu per a Sant Andreu de Palomar que suposa, i suposarà de per vida, que el TGV tingui l'estació central aquí al costat mateix, farcideta de delinqüents i prostitució, com totes les estacions centrals, i de gent i més gent forastera anant amunt i avall.

Van explicar el què es pretenia, que al 'districte' Sant Andreu, dins la plataforma 'Barcelona Decideix', s'organitzés la Consulta per l'Independència de Catalunya. Una feinada que cal que tingui molta gent col·laborant-hi, més de 700 persones calen, per a que l'organització funcioni i per a que molta gent andreuenca passi per les urnes per a dir que Sí, o que No, a que Catalunya esdevongui un Estat de Dret Independent dintre la Unió Europea.

No hi va haver estirabots, si no es considera així la meva petició que la Comissió Ciutadana, de la mateixa manera que no anomenarà mai "Comunidad Autónoma" a Catalunya, tampoc anomeni mai "barri" a Sant Andreu de Palomar.

Tenim doncs ja la plataforma Sant Andreu Decideix. Ara cal que quanta més gent andreuenca millor s'atansi el disssabte 6 de març a La Lira, i s'hi apunti a col·laborar, que amb els que erem dilluns no ens en sortiriem pas, que ens deixem de punyeteries i muntem una bona jornada de col·legis i taules electorals per a quan es decideixi i que milers i milers, motivats per ells mateixos o pels arguments que els hi haguem fet arribar, votin en expressió de la Democràcia si volem que la nostra Nació sigui independent d'aquella altra que fa més de tres-cents anys que ens 'tutela' i que seguim fent la nostra al món que ens ha tocat viure.

Jo votaré que SÍ.


Notícia a la pàgina web de la Comissió Ciutadana 'Sant Andreu Decideix'
Pàgina web de Sant Andreu Decideix a la WEB STAP
Pàgina web de 'Barcelona Decideix'
Notícia a VilaWeb StAP

.

Salvador Espriu

He llegit que avui fa vint-i-cinc anys que va morir Salvador Espriu i que es vol fer-li un homenatge a la blocoesfera.

Ho tinc fotut. Tot just fa quatre dies que vaig juntant paraules per a expresar idees, que em corren o que em venen al cap, a un bloc i, no sé si amb recança o directament amb vergonya, en sé ben poc de Salvador Espriu.

Em sonen alguns títols --'Primera Història d'Ester'--, alguna expressió --'Sinera' per Arenys-- i alguna cançó que Raimon va fer amb la seva obra --'Inici de càntic al temple'--.

Acabo d'aprendre que era un home que semblava aixut i que anava a la seva. Que era un mestre del llenguatge en el nostre idioma, que coneixia i expressava en els seus graus de màxima dificultat.

I, buscant, ja que es demana que se'n faci una cita, he trobat un títol que m'ha atret desseguida:

El meu poble i jo

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

(Salvador Espriu - Raimon)(1968)


Sí que sembla que parli del meu País, això és clar, i del meu Poble també, oi?


Article sobre Salvador Espriu a VilaWeb
Vídeo on Josep Maria Castellet, Josep Maria Espinàs i Emili Teixidor recorden el poeta
Cançoner de poesia cantada Raimon-Espriu


.

La Unió Esportiva que enamora

Durant uns anys i fins no en fa no massa, fins allà a finals del segle passat i primers d'aquest, la Unió Esportiva Sant Andreu i la gent de Sant Andreu estaven distanciats, no físicament, clar, però sí anímicament i afectuosa. S'ignoraven l'un a l'altre. Estaven girats d'esquenes.

Anar al camp un dia de partit era descoratjador. Sobretot si hi anaves algunes jornades seguides. Tres o quatre-centes persones, fot-li cinc-centes tirant llarg. I sempre, pràcticament, les mateixes. En un entorn d'uns 200.000 habitants, comptant tot Sant Andreu de Palomar, és a dir els 'districtes' de Sant Andreu i de Nou Barris (per cert, quin nom més lletjot per a un Districte Andreuenc que s'anomenava Roquetes abans del coi d'annexió).

Però a finals del 2001 un bon grapat de botiguers andreuencs van atendre la solicitud del Club, que s'havia anat conscienciant que calia fer alguna cosa per a trencar la tendència d'ignoràncies mútues, per a patrocinar un cartellet que deia 'Tots amb la Unió Esportiva Sant Andreu - omplim l'Estadi cada partit - recolzem l'equip - 1er. pas de la recuperació de l'Equip del Poble'. Amb aquest missatge, seixanta dos comerços hi van posar calerons i hi van apareixer. I sembla ser que va fer efecte.

Aquella Unió Esportiva de Tercera i, fins i tot, de Primera Regional, amb aquell gest d'apropament va rebre la contrapartida de que la gent andreuenca anés girant el cap, s'anés (re)interessant pel seu club de futbol i tornés a anar a rascar-se les butxaques a la guixeta per a entrar al camp.

I, noi, aquell equip que, segur segur, s'aburria sabent quina jugada xiularien i quina aplaudirien els quatre-cents habituals, es va anar motivant a mida que s'anaven omplint de mica en mica les grades i van sortir del pou de la 1a. Regional, ascendint a Tercera de nou.
El Club, per la seva banda, es va anar fent present al carrer, canviant el cartell que feia anys i panys que informava del proper partit --o del passat, que no s'actualitzava massa rigorosament--, organitzant recollides de joguines per Festes i deixant de veure a la gent com uns desagraïts caragirats.

Es va ascendir a Segona B, celebrant-se a la plaça de d'edifici de l'Ajuntament de Sant Andreu de Palomar. A l'estadi es va seguir tapant amb cossos el gris del ciment de les grades... i un entrenador per a oblidar per sempre més el va tornar a baixar a Tercera. La gent, els andreuencs i, també, força andreuenques, van seguir anant al camp. S'havia trencat el malefici.

L'arribada d'un home seriós, bo i que agradable i molt eficaç, en Natxo González, basc ell, va tornar la Unió Esportiva a Segona B. Es va guanyar la Copa Catalunya al Barça i a l'Espanyol. I aquella mateixa temporada, la passada, la del Centenari, es va jugar el "play off" d'ascens a Segona A. Un penal absurd va frenar la possibilitat de pujar, però no va refredar la gent.

En Joan Gaspart, el quefe, l'amo, l'home que feia més de 35 anys que aportava els calés necessaris per anar tirant i impedir que la Unió Esportiva desaparegués, es va fer càrrec del club. Un home de Barcelona que té, estranyament pel que és habitual, la sensibilitat de no anomenar mai, mai, "barri" a Sant Andreu de Palomar, sinó Poble: "-L'equip d'aquest Poble", "-El recolzament de la gent del Poble"... tant des de la gespa quan intervé micro en mà, com des del balcó de l'edifici del nostre Ajuntament, com a la tele en aquell programa de l'Albert Om, com al parlament del Sopar del Centenari davant el President de la Generalitat i l'alcalde de Barcelona. L'home que va acceptar la voluntat popular d'adequar l'escut del Club, recuperant els referents al poble i al país d'on és. I ara, inteligència i sensibilitat a flor de pell, va i ens salva el Versalles per a que torni a ser el què era i també la Seu Social de la Unió Esportiva.

I l'equip? L'equip, ben portat per aquest boníssim entrenador, és el líder del Grup 3er. de Segona B, a 9 punts del segon classificat, a hores d'ara. En 25 partits jugats fins ara tot just n'ha perdut dos i és el menys golejat.

Tot plegat enamora.


Pàgina web oficial de la Unió Esportiva Sant Andreu
Pàgina web de la U.E. Sant Andreu a la WEB STAP
El cartell del canvi de tendència
La campanya per a adequar l'escut

.